Fa més de 50 anys que Salvador Dalí va «entrar» a la meva vida. No foren més que un parell d’encontres fugaços, però com a «col·leccionista de moments compartits amb persones amb capacitat per canviar les coses», he tingut el privilegi de relacionar-me amb algunes «peces clau» de tot l’engranatge del «mite» dalinià –gent que han estat a prop d’ell per amistat o per feina, però que el coneixien bé i que l’han ajudat a canviar el món de l’art. Un d’ells fou el capità Moore, el seu «secretari personal» durant gairebé dues dècades. Era tot un «personatge» al que li atribueixen un munt de faules i fal·làcies, però que sempre ha reconegut que era «ric» perquè va gestionar negocis d’en Dalí per valor de molts milions de dòlars i que el 10% foren la seva «comissió». Era una font inesgotable d’anècdotes i històries, algunes de les quals sortosament ha compartit amb la seva esposa, Catherine Perrot, una ginebrina de formes i fons delicades, veritables i que de tant en tant comparteix la seva «col·lecció d’experiències d’un temps inoblidable» en format de llibres o relats.
Una experta imprescindible en l’«Univers Dalí» i que més sap de la vida i obra de l’artista, és la també figuerenca Montse Aguer. Com a directora dels Museus de la Fundació a Figueres, Cadaqués i Púbol i també del Centre d’Estudis Dalinians, probablement sigui la «col·leccionista de la veritat daliniana» més important del món. És una persona de sublim discreció i intel·lectualitat. En una ocasió, vaig «gosar» qüestionar-la per la poca «implicació» de la Fundació amb el seu entorn. Em va contestar que eren ben conscients que molta gent esperàvem d’ells que «fessin» de Dalí, però que la seva principal funció estatuària és protegir el seu llegat, no «reemplaçar-lo» perquè «Dalí era únic, irrepetible i imprevisible». Més clar, impossible.
Naturalment, les col·leccions dalinianes més importants es van crear al voltant del seu art. Al marge de les que acullen les seves grans obres, com ara el Teatre-Museu de Figueres o el Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, la col·lecció privada més important és la que van iniciar Arnold i Eleanor Reynolds Morse, fundadors de «l’altre» Museu Dalí a Saint Petersburg (Florida). A partir d’aquí, però, són centenars els col·leccionistes d’obra gràfica, escultures, joies, i tota mena d’objectes dalinians arreu del món. Alguns d’ells, han arribat a exhibir els seus «reculls» al públic. A aquesta llista s’hi acaben d’incorporar Huibert de Jong i Christa van Smeden, una parella d’holandesos que fa molts anys van descobrir no només tots els encants de Cadaqués per a establir-s’hi, sinó que també es van enamorar de l’art de Dalí, tot recollint tot el que es posava al seu abast. Ara, després d’uns anys d’entrebancs pandèmics i logístics, ja tenen obertes les portes de la seva pinacoteca, a la que exposen aquella part de les «seves» obres que relacionen Dalí amb la literatura. Un concepte que permet al visitant encabir la inesgotable creativitat del geni en reialmes més «accessibles». A Cadaqués, a casa, daliciosament daliniós.
