Podríem anomenar la vella guàrdia de l’independentisme, la que va idear i defensar l’1-O, els líders de la qual han accelerat des de fa uns mesos una llarga marxa fora de l’epicentre del poder a Catalunya. L’últim moviment és l’anunci d’aquesta setmana de l’expresident Carles Puigdemont de no tornar a presentar-se a la presidència de Junts per Catalunya. L’excusa és que es traslladen a un front diferent per continuar lluitant, però el cert és que fa olor de socarrim.
El compte ve de lluny. Un dels primers a dir hasta la vista baby va ser Artur Mas que, encara que la CUP anunciés la seva caiguda com el pas «a la paperera de la història», va creure que tornaria en comptats minuts. Carme Forcadell és de les que semblen haver-se cremat amb llet i quan veu una vaca plora: l’expresidenta del Parlament ha desaparegut completament d’escena.
El revolucionari Jordi Cuixart va deixar setmanes enrere la presidència d’Omniun Cultural. Cuixart té una empresa subvencionada per l’Estat (que anomena opressor), per la qual cosa té el futur assegurat. Un altre que ha aconseguit una jubilació de privilegi és Quim Torra, amb un bon sou, oficina a Girona i un discurs a favor de la ratafia i la conclusió del procés. Jordi Sànchez deixarà l’organització de Junts al juny després de fer referència als «egos personals» del seu partit.
El compte és llarg. La Vanguardia va prescindir de Pilar Rahola i ara aquesta fa proselitisme des d’un dels pamflets digitals del règim. Elizenda Paluzie va deixar l’Assembla Nacional Catalana (ANC) per la vicepresidència de l’Organització de Nacions i Pobles No representats (UMPO); des d’allà podria «fer més per la independència», va dir. Clara Ponsatí, la simpàtica àvia, publica llibres on assegura que sense morts no hi haurà independència, però fora de perill i lluny. Puigdemont, per la sev part, en no repetir la presidència de Junts, es queda amb el Consell de la República, òrgan fantasma. Sembla impossible anomenar tothom.
Cada dia l’actualitat els torna a escena, com amb la rebequeria del Catalangate, però ells mateixos saben que en política comencen a tornar-se invisibles. A poc a poc, d’un en un, els principals protagonistes de l’1-O van caient en l’oblit i la total intranscendència. Els temps canvien, no esperen, com les marees.
El que és singular, arribat el cas, és la forma. L’independentisme unilateral es va enfonsar fa estona però la vella guàrdia fa com si encara naveguessin sobre les restes del naufragi.
