Hi ha coses que han passat aquests dies que em porten a recordar el que feia la tarda del diumenge 11 de juny de 1995. Era a París, veient la final de Roland Garros entre l’austríac Thomas Muster i el nord-americà Michael Chang. Va guanyar Muster, que per un dia va decidir arriscar en un partit on el tennis de resistència i de tornar-ho tot, atès l’estil dels dos protagonistes, pronosticava un esclat de «paparrisme» (argot tennístic). Però bé, davant del partit, l’espectador poc més ha de fer que posar-s’hi bé i gaudir de l’esdeveniment en un dels grans escenaris del tennis mundial en una ciutat meravellosa.
Tot això fou rematat amb un magnífic i excessiu sopar, en tots els sentits, al petit restaurant (malauradament ja desaparegut) Le Vieux Bistrot, en companyia d’amics periodistes, com a comiat dels 15 dies que portaven treballant a París. La nit era magnífica i a la terrassa del restaurant, davant mateix dels claustres de Notre Dame, degustàvem armanyac i fumàvem un havà. En un moment donat, mentre els meus ulls s’enfilaven cap a la punxa de la catedral –avui destruïda per les flames– pensava en quanta raó tenia Enric IV, el primer Borbó rei de França, quan va dir allò de «París bé val una missa» en assolir la corona tot repudiant el seu protestantisme. Curiosament avantpassat d’un altre Borbó que surt a continuació.
Fou llavors quan el company que ens va fer conèixer el restaurant (un corresponsal espanyol a París) ens va relatar que una nit s’hi va trobar al rei Joan Carles amb una senyora, que no era pas la seva. Cap novetat i res a dir. Però sobtadament a les taules del petit local arribaren uns personatges sospitosos, per sopar sense reserva, davant els nervis dels escortes i provocant una certa tensió que el periodista immediatament va detectar. Setmanes després, aprofitant una recepció, un dels guàrdies civils de l’ambaixada li va explicar al periodista l’incident al complet. Aquest es va resoldre quan els escortes del monarca varen poder identificar, amb ajuda de la gendarmeria francesa, que aquells que seguien les passes del monarca tota la tarda en realitat eren agents del Cesid. Foc amic. Els detalls i anècdotes de l’incident entre agents espanyols de diferents bàndols narrats aquella nit eren prou divertits. Com d’una pel·lícula d’espies de la sèrie B.
L’endemà al matí jo enfilava amb el taxi cap a l’aeroport d’Orly per emprendre tornada a Madrid. No era el primer vol del dia i per això les hostesses distribuïen premsa espanyola del mateix dilluns, arribada a París en el vol anterior. Jo anava a les files del davant i a la primera filera hi havia Jaime de Marichalar, llavors marit de la infanta Elena, acompanyat de gent de la Casa Reial. Quan ja estàvem tots asseguts i fullejant els diaris vàrem sentir un potent crit des de primera fila, tan contundent que ho aturà gairebé tot, deixant en silenci a l’avió, almenys durant deu segons:
- «Hostia santa consagrada!»
L’autor de la frase, un dels acompanyants de Marichalar, va moure el diari per exhibir-lo als seus companys. Vaig poder veure que era El Mundo. A la portada, a tota columna, es llegia: «El Cesid lleva más de 10 años espiando y grabando a políticos y periodistas». Era un escàndol que va portar a la dimissió de Narcís Serra, vicepresident, del ministre de defensa García Vargas i del cap del Cesid Manglano, a qui el jutge prenia declaració una setmana després. La llista d’espiats era immensa i incloïa al propi rei d’Espanya. El cap dels espies reconeixia aquest espionatge i enregistraments, que llavors no estaven penalment perseguits. Afirmava que gravaven a l’atzar tot el que podien i després guardaven en cassets només els enregistraments que els semblaven interessants. Pel que pugui ser. Era l’acceptació d’un espionatge generalitzat intolerable en una democràcia. El general Manglano, a més, havia ocultat que un dels seus antics segons, el coronel Perote, per una revenja interna, havia fet còpies de tota la fonoteca i les anava oferint per tot Madrid a bon preu.
Tota aquesta historieta del passat, que potser no té res important a considerar que els meus sopars a París, només pretén entretenir i il·lustrar una història insòlita que estem vivint aquestes setmanes amb Pegasus i les escoltes generalitzades arreu. Hem passat del Mortadelo y Filemón de l’escàndol del Cesid (avui CNI) dels anys 90 a la sofisticació tecnològica. Però sembla que en el fons tot continua bastant igual. Afegint que la degradació dels drets civils no només va a més sinó que hi ha gent a qui els sembla bé que això passi.
