Arriba l’hora del sopar i darrerament Helena pregunta: «Quina nota em poseu?» Jo esbufego discretament. Després de tot, la meva existència sempre ha estat adreçada a no ser professor. Parlem de la tasca més excelsa i delicada que hi ha. No sóc tan ambiciós. Em semblava que si aconseguia no ser professor hauria fet alguna cosa gran a la vida, en evitar desgraciar la dels altres. Però, com decebre una filla? Vaig entrar en el joc i vaig començar posant-li un humil cinc, perquè no es fes una idea equivocada del món i cregués que cada cosa o èxit no comporta un enorme esforç; i perquè aquell matí vam discutir una altra vegada agrament a compte de la roba.
Les setmanes van degenerar amb rapidesa. Vam caure en els falsos entusiasmes. Aquest divendres, quan va reclamar la seva nota, i li vaig adjudicar un 8, va respondre: «Només un 8??» Mitja vida reivindicant el fracàs, els errors, per tenir una filla de sis anys perfeccionista! Debacle. Vaig aferrar-me a aquest vers de Ron Padgett que diu que «el desig de ser perfecte és probablement l’expressió velada d’un altre desig: ser estimat, potser, o no morir».
Jo almenys vaig esperar als setze per intentar fregar el cel. Em vaig aliar amb un repetidor per robar un examen de llatí. Ens vam amagar fins que l’institut es va buidar i el bidell va tancar les portes. Aleshores vam entrar al departament de llengües clàssiques i vam cisar l’examen. Aquella nit el vaig preparar a fons. Volia el meu primer excel·lent. Vaig estudiar les respostes fins a les quatre de la matinada. Al matí, el vaig bordar. Un recital. Em vaig permetre el gest de la victòria en lliurar l’exercici. La setmana següent es van publicar les notes: el repetidor va treure un 1 i jo un 2,5. És avui el dia que no ho entenc.
La perfecció remet a una història de fantasmes. Et fan creure que existeix, que cal trobar-la i cultivar-la. Si tens sort, i et canses de buscar-la, portes una vida plaent, intel·ligent, sense renunciar a la frivolitat. Si no tens sort, voldràs aplicar-la a qualsevol faceta de la vida, i que tot allò en què t’impliquis sigui perfecte: els amics, la feina, la parella, les vacances, les festes, la roba, els fills, el cos. Al principi, fer alguna cosa bé, encara que sigui un ou ferrat o planxar una camisa, genera benestar. I a més et feliciten. Però vas pujant el llistó, i un dia el llistó et maneja a tu.
Fa poc vaig quedar amb una amiga per visitar una galeria. Al final ella no hi va poder anar perquè la seva filla li acabava de dir que deixava el curs i no es presentaria a la prova d’accés a la universitat. La noia feia el batxillerat d’Excel·lència, on demanen una mitjana de 9. És intel·ligent, responsable i fa esport. «Gairebé és repel·lent sinó fos perquè és supergraciosa», segons la mare. Però els dos últims anys es va anar deprimint per coses «ximples»: la pandèmia, un xicot estúpid, el seu pare es va casar per segona vegada sense dir-ho, addicció al mòbil, problemes de concentració, l’autoestima totalment enfonsada, i com a resultat, massa suspensos. «Crec que és molt valenta. L’admiro moltíssim. Fracassar bé és molt difícil», em va escriure aquella nit. Mai no s’han de fer les coses massa bé des del principi. No dic que calgui fer-les de pressa i malament, encara que durant una època aquest va ser el meu lema.
El fiasco té importància. No cal deixar-lo de banda, i menys per córrer cap a la perfecció, una ombra que sovint desemboca en un desengany encara més rotund. Un bon desastre també pot acabar bé.
Recordo que fa anys, Xosé Ramón Gayoso, el presentador de Luar, que s’emet en la televisió gallega, va anunciar a meitat del programa que havia mort El Fary, que després d’això encara trigaria uns quants mesos a morir. La font de Gayoso havien estat Los Chunguitos, que aquella nit actuaven al programa, i molt afectats, li van dedicar un tema al difunt. «Per ell!, que ja és amb Déu a dalt al cel», van dir, i es van arrencar a cantar. Quan Luar finalitzava, i passaven els títols de crèdits, Gayoso va aparèixer del no-res, manant parar: «Un minut, un minut, si us plau. No marxin. A meitat de programa hem rebut la notícia tremenda de la mort del Fary. Ens acaben d’anunciar que no s’ha produït. Mil disculpes des d’aquí...». Amb el temps, la imperfecció es pot tornar inigualable, meravellosa, llegendària.
