Quiosc

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

Joaquim Pijoan pinta el retrat del jove Skizo

Ara ja fa alguns anys que en Julià Morales em va presentar a un seu amic de Santa Cristina d’Aro, establert fa temps a Barcelona, parlem d’en Joaquim Pijoan, un artista-pintor que ha triomfat en el món de la literatura, atès que l’any 1982 va guanyar el premi Documenta (Somni) i el 2006 el Sant Jordi amb la celebrada novel·la Sayonara Barcelona. També va quedar finalista del Josep Pla de narrativa, amb una obra que ara acaba de publicar: Retrat del jove Skizo.

Des que ens vàrem conèixer, he mantingut amb Pijoan una relació intel·lectual i artística intensa, que s’ha concretat en sovintejades trobades, excursions i per què no dir-ho, també en algun tiberi.

He de dir que conec bé la seva trajectòria. Després que, quan tot just tenia 27 anys, va patir un sisme esquizoide, que afortunadament va poder estabilitzar, va deixar el Baix Empordà i va acabar anant a viure a Barcelona on va estudiar pintura, una disciplina artística que l’apassiona. Te una autèntica dèria pel dibuix i la taca de color, tanta que va escriure un llibre, publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 2007, intitulat Diari del pintor, una narració que té evidents elements autobiogràfics. De fet, és la crònica del seu dia a dia amb la pintura i la vida i la lluita per fer-se un lloc en el show bussiness artístic del nostre temps, potsmodern, babèlic i convuls.

D’això en donem fe, atès que sovint es mostra com un home esquerp, sobretot amb els mitjans de comunicació. A banda de ser pintor i escriptor, en Quim també és un gran viatger que ha visitat els museus més importants del planeta.

Nosaltres sempre li diem que, de fet, és un gran escriptor que volia ser pintor. Aquesta visió la reafirmem després de llegir els seus tres darrers llibres de memòries: Tempus Fugit (2016), El jardí de les delícies (2018) i el darrer títol publicat, aquest mateix any Retrat del jove Skizo. Aquest últim llibre és una seriosa obra d’introspecció personal-familiar-social-cultural d’un jove, d’un entorn petit burgès de comarques, que ha crescut en un ambient on ha après que l’ideal suprem és treballar i fer diners, per tal d’estalviar, per així poder assegurar-se un nivell de vida que li permeti especular, un anhel que sembla calcat al dels calvinistes europeus.

En la Catalunya menestral ser un bon comercial, senyor Esteve, no encaixava gaire amb la manera de ser d’en Pijoan, una persona hipersensible i delicada, que finalment va rebel·lar-se i emmalaltir. El retrat del jove Skizo és un exercici d’autoanàlisi i crítica de l’antieducació sentimental d’un jove superintrovertit, sensible, tímid, que al no saber com tractar a les noies, es veu abocat a conèixer el sexe amb les treballadores de l’amor de Girona, Barcelona i Brusel·les.

Magnífic és el seu retrat de la vedette, la gran mestressa dels prostíbuls del Pou Rodó gironí. No tenen pèrdua les seves descripcions dels barris de meuques i les experiències que el jove skizo va viure a les més famoses boites de la Costa Brava d’aquells anys: Royal Clipper, Maddox, Tiffany’s, Flamingo, Paladium...

Es curiós que un antimarxista declarat com Pijoan coincideixi tot sovint amb Lukacs, quan diu que una obra artística ha de ser equilibrada amb una dosis de realisme, amarada de rigor i una subjectivitat personal total, sense fer concessions a totes les dimensions d’un malalt esquizoide.

El jove Skizo aconsegueix compaginar la pintura i la literatura, amb una confessa espiritualitat religiosa, concretada en les seves sovintejades visites dominicals al monestir de Solius.

El llibre de Pijoan explica la vida d’un home nascut el 1948, que tot i haver estat el primer de la classe, inicialment no té oportunitats d’estudiar i al arribar a l’edat laboral, comença a treballar en els negocis familiars relacionats amb el turisme. Així dels 13 als 27 anys se’ls passa pencant a casa, llevat de set mesos que s’instal·la a Brussel·les on hi va per a perfeccionar el francès.

Les memòries d’en Joaquim Pijoan han estat escrites a partir d’una sensibilitat introspecció psíquico-erudito-literària, en les que descriu el seu desenvolupament personal-familiar, però també el paisatgístic, econòmic i social de Santa Cristina d’Aro a l’època daurada del turisme.

Les servituds laborals d’una feina dura que, en temporada alta, exigeix l’esforç de treballar 12 hores diàries, 7 dies a la setmana, varen reprimir, per exigències del guió, totes les seves inquietuds artístiques. Tot això sumat amb la seva introspecció, timidesa i repressió de l’eros, va fer que als 27 anys fes una crisis psicòtica que el va obligar a deixar la feina i a abandonar la seva carrera de futur senyor Esteve, per anar a estudiar a Barcelona disciplines artístiques.

Posteriorment fa una segona crisi psicòtica i els metges li recomanen que, a banda de pintar, s’exerciti també en l’escriptura. Sàvia decisió hipocràtica que, sense saber-ho, ens ha regalat un gran literat. D’aquí ve la seva gran dualitat existencial que servidor ja va tractar, fa temps, en un altre article.

Quan Pijoan escriu, sovint els protagonistes de la seva obra són artistes que idealitza, com quan parla de dos pintors americans que durant la seva infantesa varen viure i pintar la Vall d’Aro.

Des d’aleshores, Pijoan ha volgut ser un artista-pintor lliure, viatger, bohemi, deslligat de qualsevol horari. Ha volgut viure al París de Baudelaire i exercir l’ofici de flâneur com Walter Benjamin, per tal de poder somniar, llegir, enamorar-se, trempar, riure, i per damunt de tot, embriagar-se totalment d’art i poesia.

Compartir l'article

stats