Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Dos més dos sumen cinc

Ala novel·la 1984 de George Orwell, l’interrogador O’Brien vol que el dissident Wilson assumeixi que dos i dos són cinc. No perquè ell i el partit ho diguin, ni per por a ser torturat. La seva missió és que Wilson de forma voluntària, fent ús de la seva llibertat, comprengui el seu greu error de creure fins aleshores que dos més dos sumaven quatre. La seva vida penja del fil que la lògica o el sentit comú li apuntin que el resultat de la suma és cinc. Wilson com a personificació de l’estat nega que la veritat existeixi com a veritat única. El partit reescriu el passat, escriu el present i passat i present dibuixen l’holograma del futur. T’enganyes –li diu O’Brien a Wilson– si penses que el que veus ho veu tothom. La realitat no és exterior, només existeix en la ment, però no en la fràgil ment individual, existeix en la ment del partit. És el partit que diu el que és o no veritat. Orwell deuria recordar les paraules del jerarca nazi Göring: «si el Führer ho vol, dos més dos sumaran cinc». John Gray a El silencio de los animales ens parla entre altres coses de la volubilitat de l’aritmètica en política, una volubilitat que té com a finalitat la consolidació del poder.

A Memòries del subsol, Dostoievski ens descriu com els habitants del subsòl senten la seva llibertat engrillonada perquè el poder ha decidit que dos per dos sempre fan quatre. 1984 és l’estat totalitari. Memòries del subsòl és la revolució. Com l’evolució natural de tota revolució és empeltar-se de la pell dels opressors, una vegada instal·lats en el poder els revoltats comprovaran els avantatges que dos més dos sumin cinc, i els opressors enderrocats, refugiats en el subsòl, es rebel·laran contra el dos per dos quatre. Igual que els humans conservem gràcies a l’evolució l’empremta de criatures més primitives, les democràcies, sense que les conegudes com a consolidades siguin una excepció, guarden en el rebost el llegat de reis dèspotes. Sense anar gaire lluny, pensem en la democràcia espanyola. Villarejo i companyia no es limitava a espiar a elements considerats dissidents, altrament dit independentistes -una maniobra que es pot entendre dins la lògica de dos més dos són quatre– sinó que en subvertir la realitat, tergiversant fets o creant un aspersor de fems de vaca per empudegar a noms respectables del procés o políticament carismàtics, establia que dos més dos sumen cinc. El todo y más por la Patria justificava la nova aritmètica.

Com blanquejar per part dels independentistes un procés que a més de ser una atzagaiada sense pal·liatius és una guitza a les natges de la democràcia i d’una Constitució votada majoritàriament pels catalans? La nova democràcia, l’autèntica, la de la república catalana, levitarà per sobre la mediocritat d’un parlament que ens fa creure que dos per dos són quatre. Ja sabem que en nom d’un deliri –un deliri que afecti a un individu és una bogeria, si afecta a una col·lectivitat és una ideologia o una religió– s’ha beneït més d’un disbarat. Quan Alfons Cuevillas, parlamentari de Junts, diu que les lleis es poden interpretar de dues maneres, de manera legalista o sota el prisma dels drets humans, el que fa és orinar-se sobre la nostra intel·ligència mentre ens parla de l’existència d’unes lleis etèries creades ex nihilo pel procés.

Davant els nous serials que podem veure en tots els canals i de franc com ara Villarejo i companyia, Puigdemont i la trama russa, El Suprem o «donde dije digo digo Diego», ERC o qui dies passa anys empeny, Junts per Cat o la força del destí, El compte enrere de la Sra. Borràs, com no voleu que Netflix estigui amb números vermells!

Compartir l'article

stats