Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xuclà

Qui decideix en política exterior? (VI)

L’actual ampliació dels acords militars entre Espanya i els Estats Units va arribar a la seva fi el maig de 2021. Aquests acords permeten bàsicament a l’exèrcit dels Estats Units mantenir les bases militars de Morón i Rota com a centre operatiu al sud de la Mediterrània. La voluntat de les dues parts és negociar la renovació dels acords militars coneguts com el Pacte de Madrid, precedent de l’Acord de Cooperació en Defensa entre Espanya i els Estats Units, signat el 1988 i renegociat i renovat el 2002, 2012 i 2015. L’escut antimíssils i diverses operacions de l’exèrcit nord-americà al continent africà i en la lluita contra el terrorisme radical de base islàmica tenen una importància estratègica a la base militar de Morón.

Els diferents governs espanyols sempre han mostrat interès per mantenir els prop de 10.000 soldats i civils nord-americans repartits entre les dues bases, pel seu impacte defensiu i econòmic. Així mateix, l’administració nord-americana també mostra interès a negociar la renovació de l’Acord. El programa electoral d’Unides Podem és molt clar en la seva oposició a la renovació de l’Acord. Tan cert és que no hi ha cap referència a aquest tema polèmic en l’acord de govern ni cap manifestació dels líders del soci minoritari del govern. Quin serà el grau de cohesió del govern quan s’apropi la ratificació de la Convenció i la corresponent votació al Parlament? La pregunta és encara un misteri sense resoldre. En tot cas, el Partit Socialista té una majoria prou àmplia per renovar la Convenció, ja que gairebé pot donar per fet el suport dels partits polítics de centre i de dreta. Tanmateix, el Govern es veurà desgastat si es renova la Convenció amb un vot diferent dels diputats dels dos partits de la coalició.

Negociació de l’extensió de les aigües territorials del Marroc i Alger en un moment de tensions pel Sàhara Occidental: Espanya té dos fronts oberts en la delimitació de les aigües territorials. A poca distància l’un de l’altre. Dos estats del Magrib que estan en una posició d’hostilitat oberta, el Marroc i Algèria, han intentat ampliar les seves aigües territorials. En aplicació de les Convencions de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, s’obre ara una etapa de negociació sobre la delimitació entre els Estats afectats.

Algèria va activar la seva expansió marítima l’abril de 2018 mitjançant un decret presidencial que incloïa, com a part de la seva Zona Econòmica Exclusiva, part de les aigües del Parc Nacional Marítimo-Terrestre de l’Arxipèlag de Cabrera. Espanya no es va posicionar sobre la nova delimitació fins a principis del 2020, quan va manifestar el seu desacord. Ara s’han iniciat les negociacions entre els dos estats.

Pel que fa al Marroc, el gener de 2020 el Parlament marroquí va aprovar dues lleis que fixen el seu mar territorial en 12 milles i declaren una Zona Econòmica Exclusiva (ZEE, 200 milles) que se solapa amb les aigües espanyoles de les Illes Canàries. L’anterior ministra d’Afers Exteriors va expressar el seu desacord i ara els dos països van negociar a fons. Aquest és segurament el tema nuclear i dissimulat de les llargues diferències entre Rabat i Madrid.

Tot i que és probable que el Govern espanyol trobi un punt de solució en aquest repte, la qüestió del Sàhara Occidental reapareix en la relació entre els dos socis de la coalició. El que el Marroc defineix com a Zona Econòmica Exclusiva (fins a les aigües de les Illes Canàries) són, de fet, aigües del Sàhara Occidental, que està a l’espera de l’aplicació de la resolució de l’ONU sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació, defensada enèrgicament per Unides Podem i superada pel partit socialista des de la primavera de 2022.

Conclusions: el 30 de desembre de 2019 es va signar un acord per formar el primer govern de coalició d’Espanya des de la recuperació de la democràcia l’any 1978. Els dos partits que van signar l’acord de coalició, el Partit Socialista (PSOE) i Unides Podem –una organització política situada ideològicament a l’esquerra del partit socialdemòcrata– es van enfrontar al repte d’harmonitzar els seus programes electorals. Si bé el Partit Socialista té una llarga trajectòria com a partit europeista i sempre ha estat partidari de les relacions transatlàntiques amb els Estats Units, Unides Podem, nascuda l’any 2014, va tenir originàriament grans discrepàncies amb el consens sobre política exterior que ha guiat Espanya per dècades. En la formació del govern de coalició, un dels grans reptes va ser la integració de dos programes molt diferents en la política exterior. Durant sis setmanes, aquesta pàgina ha servit per analitzar les propostes originals d’Unides Podem, l’acord de govern, el repartiment de responsabilitats dins del Govern i l’execució de la seva primera meitat de mandat. La conclusió valida la hipòtesi que Unides Podem ha renunciat al seu programa electoral en matèria de política exterior i seguretat, deixant aquests àmbits dins l’esfera d’influència del Partit Socialista. Hi ha hagut alguns conflictes, descrits en aquest article, però el panorama general és que Unides Podem ha renunciat al seu programa internacional per influir en altres temes de l’agenda política.

A més, el debilitament de la credibilitat d’una de les dues organitzacions polítiques sembla evident en la mesura que Unides Podem ha renunciat a les seves línies estratègiques d’actuació en la política internacional a favor de l’accés al poder.

Queden assumptes obertes per seguir en la política internacional, el paper d’Espanya i les discrepàncies dintre el govern de coalició. Per exemple, l’impacte de l’acord entre l’administració Trump i el Regne del Marroc, segons el qual els Estats Units reconeixen la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental a canvi de l’inici de relacions diplomàtiques entre el Marroc i Israel (decisió que ha tingut conseqüències a la política europea a França, Alemanya i Espanya); També el debat sobre les bases de Morón i Rota i la presència de l’exèrcit nord-americà al territori espanyol. El cert és que en menys d’un mes se celebrarà la Cimera de Caps d’Estat i de Govern de l’OTAN a Madrid i no sembla que aquesta eloqüent posició proatlantista posi en perill el govern de coalició. La resposta a la pregunta «qui decideix en política exterior?» sembla evident.

Compartir l'article

stats