Puigdemont es va acomiadar en el temps de la valenta resistència de Zelenski. Ucraïna resisteix una invasió de veritat i l’independentisme fa comèdia amb un president de broma, en una França que en broma considerem catalana i amb uns crits que semblaven la paròdia d’un sentiment escarnit pels seus propis líders i apologetes. El fugit va fundar Junts per exprimir els rèdits d’una declaració d’independència que no va defensar mai i ahir va tornar a abandonar els seus acòlits després de no haver guanyat cap elecció al Parlament i d’haver perdut totes les primàries que el seu partit ha celebrat. El balanç de Puigdemont és fàcil de fer: quan no s’ha rendit, ha perdut. Com qualsevol fanàtic s’ha anat quedant sol i al racó, i avui Junts és la tercera força a Catalunya, la cinquena (de sis) a l’Ajuntament de Barcelona, i ell un pobre home a qui a la pràctica ningú no fa cas, ni tan sols els que suposadament són els seus estrets col·laboradors. El grotesc comiat d’ahir va significar el final d’una etapa. Fou el petardeig final del frau i la incompetència que ha estat el procés, i els escarafalls que féu semblaven la imitació d’un actor de La Cubana. Mentre a Barcelona torna el turisme i tornen a obrir els bons restaurants, i tots ben plens, el deliri de Puigdemont i el seu relat catastròfic cridaven més a la compassió que a la revolta. Amb Ucraïna de fons i Zelenski a les fosques, Puigdemont i la Casa de la República fan riure. Ell i el congrés en general semblaven un home agitant els braços entre les ones sense que ningú no es fes a la mar per rescatar-lo. Fins i tot entre els independentistes, el sentiment majoritari que l’expresident en aquests moments desperta és la més absoluta de les indiferències. Junts era el seu últim contacte amb la realitat, però li ha acabat semblant no prou pur, com tampoc no l’hi va semblar prou obedient el PDECat. L’autodenominat Consell de la República és ja a l’espai sempre vaporós de la ficció i les fotografies de la seva primera reunió, amb aquell sofà de pam i pipa i les motxilles dels excursionistes membres, deixaven clara la irrealitat d’aquest irredemptisme que ells són els primers que saben que és de mentida.
Puigdemont continuarà fent soroll i reclamant protagonisme, però la seva carrera política va acabar el dia que va canviar de cotxe sota un pont, en lloc de comportar-se amb la dignitat que correspon al president que era de la Generalitat. Des de llavors ha anat defraudant totes i cada una de les esperances i les expectatives que ell mateix havia contribuït a crear, fins que és ja només follia histriònica, sàdica burla i derrota d’un moviment que durant tres dies va fer trontollar tot un Estat d’Europa.
