Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

El mèrit i la gràcia

La màgia de Barcelona pot contra independentistes i populistes. Catalunya és el rerepaís massa rural d’una ciutat massa covarda, i sempre som allà mateix quan fem recompte de defectes. És cansat recomptar defectes, i més a Catalunya, perquè es mantenen estables al llarg de la Història i tot el que podem dir de nosaltres mateixos ja ho hem dit tantes vegades que la reiteració, més que mandra, fa fàstic. Però malgrat el mal que li ha fet Ada Colau i la pobra imatge internacional que n’ha projectat l’independentisme, a Barcelona li cal molt poc per establir la seva manifesta superioritat. Té les millors condicions geogràfiques i una meteorologia suau. Fins aquí, la sort. I a partir d’aquí el talent. Ha donat urbanistes, cuiners, arquitectes, farmacèutics, advocats, metges, botiguers, empresaris, i polítics –sí, polítics– de gran capacitat, brillantor i eficàcia, molt per damunt del que estadísticament li corresponia. Atribuir-ho a la sort és feble, perquè ningú no té tanta sort (ni tanta mala sort). Hi ha una màgia, un encant, una gràcia que conviu amb la baixesa infinita de la seva morralla: l’anarquisme, els socis del Barça com a unitat de votants, i el vot dels barcelonins en general. Hi ha un talent desmesurat i una desventura molt pronunciada, però ni la carn amuntegada caient a pes -i tant que pesa! –aconsegueix ofegar l’obra dels grans genis. Déu opera a Barcelona malgrat els barcelonins. En canvi els madrilenys, al mig del no-res, sense Collserola i sense mar, amb una climatologia adversa i sense Ferran Adrià, s’ho han hagut de fer a contrapèl de la Creació. El que a Barcelona és gràcia, a Madrid és mèrit. I tenen molt de mèrit. Però encara, de moment, Déu guanya l’home, i malgrat l’alcaldessa, que ha intentat i intenta destruir tota l’activitat econòmica que pot, i malgrat la Generalitat, que no posa cap facilitat, que té una malaltissa obsessió impositiva i que malmet sempre que pot la imatge de Barcelona amb discursos de tribalisme tercermundista, avui la ciutat compta amb una insòlita col·lecció de restaurants de primer nivell mundial i preu encara raonable. Come, Nobu, Nairod, Enigma, Amar, Estimar, Gresca, Coure, Caelis són imbatibles; i tots ells en una ciutat endreçada per Cerdà, ideada per Porcioles i Maragall, i cuidada per la resta d’alcaldes socialistes i per Xavier Trias; i amb una arquitectura notable no només distingida per Antoni Gaudí.

És veritat que patim l’assot de l’okupació, de la delinqüència de baixa intensitat i d’una Generalitat cantonal que odia Barcelona i el mateix concepte de gran ciutat, però tot i que són inconvenients terribles, no han aconseguit que Barcelona hagi acabat decadent com París o Manhattan, i de fet també Londres, que no ha parat de prendre males decisions en els darrers anys, i tot i que és encara en alguns aspectes esplendorosa, no té l’as a la màniga de Ferran Adrià.

Si a Catalunya i a Barcelona entenguéssim la llibertat com Madrid, seríem una de les primeres ciutats del món. Madrid té menys a veure amb Espanya que Barcelona i Catalunya. Nosaltres hem accentuat el folklore estèril i ells han preferit l’economia i la idea. Ells no tenen gairebé cap do de Déu però viuen agraïts i en tensió com si els tinguessin tots. Nosaltres que els tenim tots, vivim en l’arrogància i el desdeny, i els menyspreem. No estem contents. Diem que vivim de genolls o en captiveri, que pitjor no podem estar, i que patim misèria i fam. És una mentida, i una mentida sistemàtica, però sobretot és un escarni, una ofensa a la Creació. És ofensiu que els catalans ens queixem i si tinguéssim la meitat del sentit de l’honor que tenen els madrilenys tindríem el doble de diners sense haver-los de pidolar. Però hi ha una Catalunya –que és la Catalunya de Jordi Pujol, i ara seria també la de la CUP, i de part d’Esquerra– que no volia els Jocs de Barcelona perquè ens havien d’espanyolitzar. No hi ha hagut res més espanyol que l’1 d’octubre: només cal veure el resultat.

La cridòria patriòtica dona per descomptades grandeses que no li pertanyen, i s’atribueix com a pròpia, com si fos col·lectiva, la genialitat que és d’uns individus molt concrets. Madrid funciona com a societat i pren bones decisions col·lectives malgrat que va escassa de talent individual. No dic que no en tingui, dic que en té poc i no supera el de Barcelona. Tot i que darrerament, en el que no és cuina, i és política i és empresa, ens estan passant clamorosament la mà per la cara. Hi ha alguna diferència entre Laporta, Aragonès i Colau, i Florentino, Ayuso i Almeida. La podeu comptar com vulgueu: en diners o en Champions o en dits de cervell.

De fons, és veritat, hi ha un geni, hi ha un talent, hi ha una llum que per molt que s’intenti trepitjar, desprestigiar, vendre o comprar, continua immutable; i per motius que només Nostre Senyor coneix, aquesta colla de cretins que som continuem sent les persones més tocades per la seva mà. L’única bona notícia és que si fins ara ens ha aguantat, ja no crec que es cansi de nosaltres.

Compartir l'article

stats