A mitjans del mes de maig de 2012, amb en Jordi Xargayó dinàrem a Can Massana. Com és habitual vàrem deixar fer a n’en Pere Massana i el resultat fou magnífic. Ja a la sobretaula, el llavors director del Diari de Girona em va qüestionar si jo era conscient que havia deixat d’escriure amb regularitat els darrers anys i que els papers que hi enviava per publicar solien coincidir amb les campanyes electorals, on se’m demanava opinió, o amb el traspàs d’algun difunt notable quan, per coneixença o relació, considerava el diari que calia l’article d’un servidor.
Va ser en Jordi qui va afinar l’encàrrec aquell mateix moment. Seria la contraportada dels diumenges, tot un honor. Havia d’allunyar-me de l’opinió pura i dura per enfocar-ho cap a explicar el que he conegut o m’ha arribat a través de tercers, aprofitant una vida professional al voltant de la comunicació que m’ha donat accés a coneixences i continguts diversos. Calia també que aquesta crònica pogués tenir una certa connexió amb l’actualitat.
Així varen néixer aquests articles en els quals a vegades una notícia, una efemèride, un detall d’un personatge desencadenen una barra lliure memorialística. Tant en Jordi primer com ara l’actual director, Josep Callol, m’han donat la seva confiança i total llibertat que agraeixo. Caldrà celebrar-ho.
Un cop publicat el primer article i enviat el segon, en Jordi va entendre que ja assolia la categoria de secció i era el moment de batejar-la. Ell mateix va proposar el nom d’ El Boulevard perquè compartíem la idea que la meva col·laboració pretenia una mena de passejada per les coses i els personatges sense més pretensió que contemplar, fins i tot badar una mica i explicar-ho relaxadament.
Això exigia que jo no patís, de fet que disfrutés fent l’article. Un exercici que comença quan decideixo un tema i aquest va evolucionant des d’unes notes que omplen uns quants quaderns.
Del primer article, divendres passat en va fer exactament 10 anys, ja són més de 500 articles publicats i un agraïment perquè aquest compromís sistemàtic m’ha permès construir una mena de país interior meu en el procés de creació que m’ha enriquit extraordinàriament. Dit això garanteixo que mai he faltat a la veritat en el que he escrit. Però com deia la gran Montserrat Roig les narracions desapareixen si no les fas creïbles amb un to pujat d’interès i a vegades de certa exageració.
El primer article: Un dinar amb Sarkozy a Roland Garros marcava per on volia anar. Uns dies abans s’havia jugat la final del torneig i això em donava peu a recordar una visita a París quan, treballant a Televisió Espanyola, anàrem a signar la renovació del contracte convidant-nos a la llotja el president de la federació francesa de tenis.
El dinar era un bufet lliure sense seients assignats a les taules. Vàrem acabar al cantó d’un exministre, Nicolas Sarkozy, defenestrat per Chirac poder conspirar contra seu. Home simpàtic que et feia recordar en Louis de Funes per les seves maneres exagerades ens va dir que la seva llavors dona era besneta del compositor Isaac Albéniz. Nat a Camprodon vaig afegir jo. Aquell dia un diplomàtic espanyol que ens acompanyava es va mostrar «brillant» en les seves prediccions sobre qui seria escollit uns anys després president de França: «miri’l, és com un cadàver, no té cap futur polític».
A les setmanes següents, a vegades era un viatge, com a Londres amb motiu dels Jocs Olímpics. Això em va permetre escriure Maduixes amb nata a Wimbledon quan la circumstància casual que dugués jaqueta va fer que de no tenir entrada acabés a la llotja presidencial per la final olímpica de tennis i berenant aquestes postres, tradicionals a la catedral del tennis britànic. Vaig anar agafant el fil.
Un cop era la detenció d’un exconseller del tripartit per contraban de tabac a Andorra que em va fer escriure Històries d’Andorra amb material divers prou divertit. L’incendi de l’Alt Empordà acabava essent Entre Flames, títol manllevat de Ruyra per fer un particular anecdotari d’aquest succés o com la mort d’un bon amic, l’actor Sancho Gracia, em conduïa a fer un perfil de qui va ser el popular «Curro Jiménez» a partir del que m’havia explicat o vaig viure amb ell.
La visita del magnat Addelson a Madrid i Barcelona per construir un casino em va facilitar que expliqués alguns excessos del seu periple com Mr.Marshall que combinat amb el record d’un viatge amb en Josep Maria Mainat i Toni Cruz uns anys abans a la ciutat del joc en sortiria Tres dies a Las Vegas. Aixi arrancàrem ara fa deu anys. Gràcies i a disposar.
