En aquesta transició que estem vivint a velocitat frenètica, el més difícil és anticipar accions a fer per preparar-se pels esdeveniments dels mesos futurs. Per exemple, sembla raonable pensar que hi haurà problemes amb el transport per camió, la qual cosa ens hauria de començar a fer pensar si es podrien enviar els productes en tren, tot i que el major preu del tren sobre el camió encara fa difícil fer el canvi. Les tensions en disponibilitat de matèries primeres sembla que aniran a l’alça, així que hauríem de pensar en fabricar productes canviant la seva composició per possibilitar menor consum de matèries primeres i energia, però el consumidor encara no sembla disposat a canviar la tipologia dels productes que ha estat consumint fins ara.
Sabíem que calia canviar l’energia fòssil per una altra de renovable i disminuir el consum, però l’objectiu quedava molt lluny i feia mandra fer el camí perquè no es veia prou rendible. Ho sabíem, però no volíem actuar, immersos en una mandra conservadora. Ara ens l’haurem de treure de sobre en pocs mesos i caldrà adaptar-se a nous paradigmes a tota velocitat. La majoria de canvis necessiten un factor de pressió per engegar-los, una pressió que sovint és econòmica. Per exemple, era molt difícil canviar el gas natural o la gasolina per altres solucions energètiques mentre el preu del gas era de 20 €/MWh. Però el canvi és immediat quan el preu arriba a 150 €/Mwh, i imagineu-vos si a final d’any arriba a 300 €/MWh.
Però el canvi més difícil és el cultural. Acostumats com estem a fer coses a molta velocitat, a fer viatges de plaer per veure molts monuments, platges i muntanyes, i posar-los a la vista dels nostres amics, el comportament és incompatible amb un altre model de viure poc a poc, assaborir el cuinat que ha fet un amic, sentir-se a gust en una tertúlia, agrair un temps de reflexió (com per exemple aquest en el que estic escrivint), gaudir d’una bona música a casa o en directe en un concert, valorar un llibre, assaborir una obra de teatre o de cinema, apreciar l’olor de la terra mullada quan plou, sentir l’esforç d’una caminada o d’una excursió en bicicleta, agrair la cervesa quan has acabat aquest esforç, abraçar i fer un petó a les persones que estimes... en fi, tot això és el viure poc a poc, la «slow life», una manera de veure les coses que segurament haurem de redescobrir d’aquí uns mesos.
Aquest model ja el vam viure en els anys 70, forçats per la riquesa que teníem en aquell temps. Era la fi del franquisme, el món vivia la guerra de Vietnam, l’economia keynesiana arribava al seu esgotament des de 1945, els joves volien un canvi de model amb més llibertat i els dos xocs petroliers del 73 i del 78, fruit de la guerra d’Israel amb els veïns àrabs, van acabar d’enfonsar l’economia mundial. La pujada del petroli del primer xoc petrolier va portar Espanya a una inflació de l’11,4% i el segon xoc la va pujar fins el 24,5% el 1978. A finals de la dècada dels 70, l’economia espanyola s’havia empobrit considerablement, cosa que es va agreujar per l’inici de la democràcia, havent de refer nous equilibris de renda a la societat.
En aquella austeritat era més fàcil entendre que no es podia anar de viatge amb avió. Per exemple, vam anar diverses vegades a Londres en autocar que sortia de la plaça Poeta Marquina a Girona i arribava l’endemà a l’estació Charing Cross a Londres, previ embarcament al Canal de la Manega. Així va ser com vam anar a veure en Quim Corominas, que s’havia traslladat a Londres a pintar. Encara recordo el dia que ens va mostrar el primer restaurant xinès prop de Picadilly tot emocionat: «per cap caler et posen un pilot de plats». A París hi vam anar amb un Seat 850, que ens va deixar un pare, a 80 km/h perquè no s’escalfés, conduint contínuament per torns els 4 que hi anàvem. Quan li vaig dir al meu pare que el viatge només ens havia costat 5.000 pessetes, no s’ho creia, però els esforços que vam fer per contenir les despeses van ser draconians, dormint dos en un llit petit, menjant una baguette amb embotit de casa al carrer nevant, caminant amunt i avall la ciutat. Moltes Setmanes Santes marxàvem lluny perquè les discoteques estaven tancades i perquè l’ambient retro era inaguantable. Una vegada vam anar al País Basc i vam recórrer la cornisa Basca amb el tren, aturant-nos a cada poble i dormint als vagons abandonats a les estacions. Una altra vam anar a cala Tavallera, al Cap de Creus, on la Tramuntana ens va trencar un pal de la tenda, havent de dormir al ras, amb la bota de garnatxa que va ajudar a passar el fred aquella nit.
Tot això va ser possible perquè a Sarrià de Ter vam tenir un grup de joves organitzats entorn a un local social que l’Ajuntament va cedir, i allà hi fèiem la nostra activitat. Des de timbes infinites de botifarra, fins a escriure i imprimir la revista Carrilet, allò va ser un cau d’activitats que es va estendre a fer teatre, organitzar campionats de futbol sala, organitzar colònies a l’estiu, fer sortides amb nens a muntanya a l’hivern, i a organitzar viatges per Setmana Santa.
El record d’aquells anys és de molta felicitat. Els dissabtes arribava de l’escola d’enginyeria de Terrassa (teníem classe dissabte matí), deixava les coses a casa i anava a veure els amics del Carrilet. La tornada era en tren dilluns a les 6:30 del matí. Però era un bon moment, potser perquè també hi havia molta il·lusió per ser un bon enginyer i per construir una nova societat democràtica i justa. Ara no són els mateixos paràmetres els que s’han de valorar, però podem tornar a posar com objectiu comú assolir una nova societat amb petjada de carboni zero, amb mercats més locals, amb un impuls dels grups d’amics, amb el descobriment de les coses senzilles, un autèntica introspecció personal. És tot un aprenentatge que també ens pot portar a definir fites de futur, nous somnis i projectes, a construir una nova ideologia... en definitiva, una nova energia potencial. Ho tornarem a fer, n’estic segur.
