Entre març i juliol de 2020 estàvem immersos en la gran crisi sanitària, social i econòmica provocada per un nou virus, del qual en aquell moment ningú en sabia res. Totes les administracions del món sencer es donaven cops de cap contra la paret i la improvisació era absoluta. Malgrat tot, algunes decisions van ser encertades i d'altres no van servir per a res. Els dirigents del departament de Salut de la Generalitat estaven igual que els seus homòlegs, però tenien un problema afegit de comunicació. A diferència del què passava al ministeri de Sanitat, per exemple, l'executiu català no arribava als ciutadans. Fins i tot es va haver de recórrer a especialistes externs per transmetre una mica de tranquil·litat.
El quart mes de la crisi va aparèixer Josep Maria Argimon, que va ocupar el càrrec de secretari de Salut Pública, convertint-se en el veritable portaveu de la conselleria i fent entrar aire fresc -el poc que es podia donar per la greu situació que es vivia- a les cases de tots nosaltres. Argimon és un gran comunicador, sap de què parla i com arribar als ciutadans. En els moments més intensos de la crisi, era vist com un tècnic que explicava d'una forma directa i senzilla el que estava passant i què s'havia de fer. En definitiva, ens inspirava una confiança que fins aleshores no havíem percebut.
A poc a poc, la Covid-19 es va deixar conèixer i els científics van treballar contra rellotge per elaborar les vacunes que han salvat i salven milers de vides. La societat caminava molt lentament cap a la «normalitat» que coneixíem d'abans del virus i es van convocar eleccions catalanes per al febrer de 2021. Va ser en un debat durant la campanya electoral en què la percepció que alguns teníem d'Argimon ens van canviar. Laura Borràs, cap de llista de Junts, va anunciar en un debat televisiu que si guanyava, l'aleshores secretari de Salut Pública seria el conseller. I si hi havia algun dubte sobre què va dir la candidata, els dies posteriors es va esvair amb el silenci de l'aspirant a cap del departament. En aquell moment, alguns el vam deixar de veure com un bon tècnic i vam passar a mirar-lo com a polític amb un interrogant al damunt.
Ningú sabia si també seria un bon conseller i penso que encara és massa aviat per fer-ne un balanç global, tot i que se li poden criticar gestions determinants que són deficitàries i poden comportar seriosos problemes. Aquesta setmana, el Col·legi de Metges ha fet un crit a la desesperada per la manca de previsió de personal per afrontar la temporada d'estiu als centres sanitaris gironins. El col·lectiu alerta que es pot arribar al col·lapse si no es contracten treballadors per fer front a la creixent demanda i fins i tot algun servei podria tancar. La situació és greu i algú pot dir que es reprodueix cada any, malgrat que en aquesta ocasió s'hi afegeix el creixement de casos de covid especialment entre majors de 60 anys.
La qüestió no ve d'ara, ni es deu a una sola causa. És conegut que les mancances en la sanitat van començar amb les tristament famoses retallades arran de la crisi econòmica de 2008 que van posar en pràctica Artur Mas i Boi Ruiz, que tenien la ferma convicció que derivant ciutadans a la sanitat privada mataven dos ocells d'un tret. I se sap que governar no és fàcil, com tampoc ho és trobar solucions a una situació que ve de tan lluny. Malgrat tot, és d'aquesta manera que es demostra que es pot ser un bon gestor públic i les suspicàcies que alguns podem tenir pel pas a la política amb majúscules de qui pensàvem que era un bon tècnic, s'esvairien ràpidament.
Josep Maria Argimon hauria d'escoltar els metges i buscar solucions allà on sembla que no n'hi ha. Només així passarà a la història com un conseller, independentment del color del partit o del govern que l'hi ha donat la responsabilitat de la cartera més complicada de l'executiu, i més en els temps que corren.
