Quiosc

Diari de Girona

Pere Lladó

Míchel, l’home miracle

Al llarg dels dies feiners estem acostumats a parlar de política i els caps de setmana discutim de futbol. Són dues activitats on tothom hi diu la seva. De política en aquesta tribuna ja se n’opina sovint, per la qual cosa avui toca parlar de futbol i concretament del Girona FC.

Des de fa una colla d’anys segueixo aquest món cada vegada més professionalitzat. Et permet lliurar-te de les cabòries diàries i a la vegada compartir emocions. I això en pandèmia o en les dificultats pròpies del dia a dia, s’agraeix.

L’ascens del Girona FC suposa autoestima. Les places i carrers de la ciutat foren blanc-i-vermelles des del xiulet final a l’Heliodoro Rodríguez. Les persones necessitem estímuls i en èpoques complicades viure intensament proeses com les de futbol o les del bàsquet amb en Marc Gasol com a gran protagonista. Esportivament mai no li podrem agrair prou la seva generositat. Aquests dos ascensos suposen per Girona no només una font d’ingressos molt important, sinó situar la ciutat en el bell mig de la geografia espanyola. Ser present cada cap de setmana a totes les televisions, ràdios i mitjans de comunicació del país representa una promoció incalculable des d’un punt de vista econòmic.

Tot parlant de futbol, i no només com a soci de l’entitat, voldria referir-me a l’hemeroteca. Diuen que en ocasions som esclaus de les nostres paraules o de les nostres opinions. Doncs bé, des d’aquest racó del Diari de Girona vaig lamentar el descens a Segona la temporada 2018-19 amb Eusebio Sacristán a la banqueta. Els darrers deu partits foren letals i es perdé la categoria d’or quan ni els aficionats ni els socis ho esperaven.

En aquell moment vaig escriure que només dos entrenadors podrien retornar l’entitat a la Primera Divisió. Atès que Pablo Machín ja havia encetat –per cert, amb no massa encert– un nou full de ruta, jo apostava per Francisco i Míchel. Eren –i són encara– dos tècnics joves amb perfils propis i grans psicòlegs. Al club arribaren altres noms, però al final es fitxà Francisco i certament canvià la dinàmica. L’etapa de Juan Carlos Unzué i de Pep Martí va ser nefasta, però Francisco recuperà l’equip i el situà a un pas de l’ascens. Evidentment canvià d’aires i l’èxit l’acompanyà aconseguint la salvació de l’Elx aquesta temporada.

Amb Míchel al capdavant i, malgrat un període d’aclimatació on el Girona FC es situà en posició de descens, aconseguí el miracle en un final de campionat no massa galdós... El sisè lloc a la darrera jornada semblava allunyar el conjunt de l’ascens davant formacions més potents com Las Palmas, Eibar o Tenerife.

Però l’entrenador fou clau en els dos duels dels play-off. L’acompanyà la sort dels campions certament i un planter que ressuscità en els moments claus. Homes com Juan Carlos, Bernardo, Juanpe, Pol Lozano, Stuani, Baena, Valery, Suárez o Arnau foren decisius. Però no podem oblidar la resta ni el jovent de la pedrera que en els moments puntuals suaren de valent la samarreta.

Però davant Míchel ens hem de treure el barret. És un home treballador, independent, dialogant, valent, agraït i compromès amb la ciutat que li dona feina.

Ha rebut des de Madrid un munt d’atacs a les xarxes socials per a expressar-se en català a les rodes de premsa i per identificar-se amb Girona i les seves contrades. No n’ha fet cas, ni ha contestat les provocacions, sense distreure’s en el seu full de ruta. Fins i tot en els moments de més desencís, ell continuava creient en un ascens que en condicions més senzilles fou impossible davant l’Elx i el Rayo Vallecano.

El futbol mou passions i malauradament els resultats marquen el present i el futur dels entrenadors. Però avui la massa social del club és conscient que sense Míchel no s’hauria arribat a la màxima categoria del futbol espanyol. El Reial Madrid i el Barça ja tremolen...

Compartir l'article

stats