Quan un bé és escàs, quan hi ha més demanda que oferta, les condicions que solen imposar els que dominen el mercat sovint son abusives, prioritzant els beneficis econòmics privats i obviant l’interès general o el bé comú. Malgrat els progressos socials i fins i tot legislatius no hem arribat a una situació d’equilibri, d’equitat i de relacions justes a la nostra societat. El repartiment del producte del treball, i de la riquesa que aquest crea, dista molt del que seria just. Quan creix l’índex de risc de pobresa al nostre voltant, quan famílies senceres es veuen abocades al risc d’exclusió social, quan molts treballadors, tot i tenir feina, no poden viure dignament, cal replantejar els fonaments de la nostra societat i analitzar, críticament i serenament, les causes i motius de tal situació. Si creiem que el respecte a la persona i la seva dignitat són la base fonamental d’una societat més justa, lliure i humana, haurem de començar per sentir com a propi el dolor aliè, a ser compassius, i convertir-nos en militants actius per fer un mon més just.
Com he dit en d’altres ocasions, d’idees bones i principis excel·lents n’està plena la història de la humanitat. Molts pensadors, savis, filòsofs i fins i tot persones humils i senzilles ens han obert camins per millorar i progressar èticament i per avançar solidàriament. Però cal fer el pas de la paraula al fet, de la idea a la realitat, del pensament a l’acció. Obras son amores y no buenas razones. Efectivament, sobren idees i falten pràctiques coherents i compromeses amb principis que tota persona de bona voluntat comparteix. Difícilment trobarem algú que, públicament, menyspreï la veritat, la pau, la justícia, la solidaritat, la compassió. Però només cal obrir la premsa diària per adonar-nos que falta molt de camí a fer per construir una societat més convivible. O avancem de la mà tots i procurem, realment, transformar la nostra societat des de valors ètics i morals, o ens enfonsarem irremeiablement en un clima insà, perillós i d’interessos mesquins i insolidaris. Si el benefici econòmic, si el diner, es converteix en l’únic deu de la nostra societat, no hi ha futur, no queda esperança ni hi ha possibilitat de convivència pacífica.
Si oblidem que la persona humana, sense distincions de procedència, de color, de llengua, de sexe i altres condicions personals i socials, és l’eix central de la societat i que tots els humans som membres d’una única família, ens oblidarem de fer un mon millor i una societat humana més cohesionada i digna. I aquest no és el camí.
