No sabia qui era Juan del Val, i vistos els esdeveniments pels quals ha saltat a l’actualitat aquests dies, ni falta que em feia. Un altre d’aquests nous gurus televisius d’Aliexpress que opinen i provoquen des de l’acudit, sense tenir la més remota idea de què parlen. Un cunyat en tota regla. De fet, aquest és un mal molt estès darrerament entre l’anomenat periodisme d’opinió, sobretot el televisiu i radiofònic, un fenomen produït a remolc de la irrupció de tota aquesta fauna influencer que satura les xarxes socials. El cas és que aquest "senyoru" va sortir a El Hormiguero, programa cunyat per antonomàsia, a ridiculitzar el curtmetratge des de la fatxenderia i amb el mateix rigor humorístic de xous com Todo es mentira o Està passant. La gran perla que va perbocar, d’entre moltes altres declaracions que donaren fe de la seva ignorància, va ser afirmar que "los cortos no son necesarios, porque no los ve nadie". Raó tampoc li falta, però no perquè siguin dolents o no interessin, sinó perquè els mitjans de comunicació, i sobretot els d’exhibició, mai els han atès com mereixien per considerar-los un format d’estudiant o de tercera. Irònicament, el que sí que no veu quasi ningú, films-fenòmens a banda, és cinema espanyol, i a les dades em remeto si comparem les entrades venudes entre qualsevol merda vinguda dels Estats Units, per posar un exemple d’un cinema amb indústria contrastada, i qualsevol nova obra mestra produïda a l’estat i estrenada a sala comercial. Suposo que aquí, per entrar a matar, no n’hi havia tants.
En general, els curtmetratges fets arreu d’Espanya, fa anys que han deixat de ser un format exclusiu d’escoles de cineastes per convertir-se, i a força distància qualitativa del llarg, en una de les grans mostres del talent cinematogràfic del país. Però no hi ha cultura de curtmetratge. De fet, no hi ha cultura, ni esperit crític, ni criteri, ni res. La gent continua fent el que sent a dir als quatre crítics que s’hiperventilen davant la meravella de l’any de sempre que asseguren haver descobert, mentre continuen ignorant i desconeixent el curt i què s’hi cou al seu voltant. Per exemple, el darrer Òscar d’animació és espanyol i l’atenció donada pels mitjans, per pura ignorància o omissió, ha estat ínfima, per no dir nul·la. Igualet que Alcarràs amb la Berlinale. Però no tota la culpa d’aquest maltractament recau només en mitjans, sales i públic; la quadratura d’aquest cercle "anticurt" l’han fet possible molts festivals de curtmetratges, una paradoxa que s’explica, primer, en el fet que aquests cobren (preus desorbitats) per inscripció quan molts dels seus comitès de selecció ni se’ls miren, i segon, en què també molts d’aquests festivals han assumit ja els nepotismes i els "favors" habituals en els festivals de cinema professional, fins al punt de relegar el talent i la creativitat a una anècdota testimonial. Però sí, el curtmetratge no interessa.
