Quiosc

Diari de Girona

Manel Guitart

L’eufòria falsa de l’orgull

No hi ha dubte que vivim una revolució en la percepció del col·lectiu LGTBIQ+, les modernes sigles en expansió, un clar avenç cap a la inclusió, la tolerància i l’aprofundiment en les llibertats personals, de gènere i d’orientació sexual. Malgrat certes tendències involucionistes preocupants, les agressions a gais, lesbianes i transexuals, amb les seves variants identitàries d’una fluidesa quasi infinita, caminem cap a un món més inclusiu i respectuós, segurament el millor dels mons des de fa segles, si més no a occident. Sempre ha pensat que un dels termòmetres del grau de progrés dels països i del grau de civilitat i de bondat de les persones es troba en el tracte que donen a la minoria homosexual.

Però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta eufòria de finals de juny que hem viscut, commemorant, encara que es recordi ben poc, la revolta més celebrada, la d’Stonewall a Nova York, quan els gais es van plantar i van dir prou a les redades i persecucions policials –els més romàntics defensen que aquella nit era especialment sensible, perquè molts tornaven del funeral de Judy Garland. Hi ha una cosa que grinyola dolorosament en el cor dels qui ara tenim quaranta, cinquanta o seixanta anys, som gais, i hem nascut i crescut als pobles. De cop i volta, als màstils i balcons dels ajuntaments de tot Catalunya hi pengen durant uns dies les banderes de l’arc de sant Martí, i alcaldes i regidors entonen cants a l’amor universal, expressions de condemna vehement i decidida als prejudicis, fan abraçades abrandades a la diferència de gènere i d’orientació sexual. Què és tot això? On és la memòria de tots? Tot d’una, tothom ha vist la llum, s’ha tornat bo, l’homofòbia foragitada per sempre.

Els que hem crescut en un poble lluitant per afermar la nostra identitat, unes tendències eròtico-afectives diferents i no triades, recordem-ho, concedides aleatòriament per la natura, i ens vam atrevir, per primer cop, a expressar-ho, a fer el que posteriorment s’ha anomenat «sortir de l’armari», no podem deixar d’ensumar en tot plegat un tuf d’hipocresia, d’alegria impostada.

Criar-se en un poble essent gai, era, fa tot just unes poques dècades, una experiència atroç: la gent et menyspreava, et criticava, t’odiava, es burlava de tu a la cara i pel darrere, et considerava un malalt o un depravat, un ser desviat i indigne de viure. Al propi patiment, s’hi sumava el patiment de les famílies, que no sortien indemnes dels comentaris ni del clima aquell, que vivien com una vergonya les tendències dels fills i es preguntaven, en el millor dels casos, què havien fet malament, i en el pitjor, si no hagués estat millor que aquells fills o filles no haguessin nascut. Molts gais de poble marxaven, fugien d’aquell escarni i assetjament constants, i havien de fer-se una vida a la ciutat, arrapant-se amb els semblants, trobant refugi en l’anonimat urbà, intentant normalitzar la seva atrotinada vida afectiva lluny de la tortura a què se’ls havia sotmès.

Els pobles com a comunitats són culpables d’haver alimentat aquesta intolerància, o d’haver callat, i d’haver contribuït a convertir moltes vides de joves gais en un infern. Afegir-se ara a aquesta moderna obertura, pujar-se de manera tan ràpida, alegre i panxa-contenta a les fanfàrries de l’orgull, sense haver fet cap cerimònia de contricció, cap acte reparador, no ja demanar perdó a les víctimes, però sí com a mínim reflexionar sobre el mal fet, el dolor causat, em sembla un d’aquests actes superflus de bonisme, d’oportunisme sense solta ni volta, d’actuar de cara a la galeria, de negligir el passat recent i prendre un bany recomfortant de moralisme, després de dècades d’autèntica immoralitat.

Compartir l'article

stats