Quiosc

Diari de Girona

Encara que de moment no siguin obligatòries jo em poso les meves URV –ulleres de realitat virtual– de bon matí. La realitat servida sense amanir és avorridíssima. El meu canal preferit és Magnòlia. Mira que empescar-se la pandèmia de la covid. D’un dia per l’altre es fa el silenci. S’obliga a la gent a tancar-se a casa. Les famílies aprenen maneres refinades d’odiar-se o es dediquen a fer vídeos de les seves cabrioles per les parets. La policia captura a qui gosa treure el nas per la porta de casa. La pandèmia assassina i l’aparició de la resistència que creu que tot plegat és una operació orquestrada per un poder ocult, té un aire de distòpia. Ara estic expectant per veure què faran els negacionistes que han escapat de les urpes del Gran Germà.

Podria la imaginació de Shakespeare crear un sàtrapa com en Trump? Un president que malbarata part del pressupost de la Casa Blanca en coca-coles light i perruqueria. Ordes de salvatgines amb pells de búfals assaltant a mata-degolla com aquell qui diu el Capitoli. O un pallasso com en Boris Johnson? Un primer ministre britànic descamisat i bavejant en les festes que organitzava en plena pandèmia i sense ser de la resistència. O un malvat com en Putin que igual que el seu preceptor Àtila s’esforça que per on passi no torni a créixer l’herba. Ha estat genial el capítol del software Pegasus. El que fa realment és descordar la bragueta del nostres polítics. No és el mòbil –símbol de poder– el fal·lus del polític i d’altres vanitosos?

Un servidor com a guionista mai se li hagués ocorregut que un país es vulgui independitzar de l’Estat Espanyol sense haver preparat el dia després. Es convoca un referèndum per decidir sí o no al procés –aquí el guionista fa un homenatge al món absurd de Kafka. Els líders del procés envien el poble als col·legis electorals perquè facin de coixí a l’embat de les forces d’ordre i la pantomima surti a la tele. L’elegit per ser president d’una Catalunya lliure inicia el seu procés particular i que a mi em recorda una sèrie que mirava de petit i que es deia El Fugitivo que interpretava David Janssen. Però ell no és un fugitiu com diuen els que li volen mal. És un soldat que abans que morir com un heroi es retira de la batalla per continuar la guerra un altre dia. Instal·lat a Waterloo, envia tuits per mantenir encesa la flama de la lluita en el cor dels seus seguidors que continuen dient-li president. Mentre en la vida real els partits polítics independentistes van a la una, a Magnòlia estan a la grenya. El guió vol donar a entendre que l’important no és la independència sinó anar-hi anant. Fem del viatge a Itaca una odissea interminable!

Hi ha tres personatges de Magnòlia que em fascinen: Laura Borràs, José Manuel Villarejo i Pedro Sánchez. Aquest últim és l’encarnació de Maquiavel. Si la taula de diàleg és una genialitat, pactar i entendre’t amb els teus enemics polítics resulta homèric. L’ex comissari és un perspicaç coneixedor de la naturalesa humana. Sap que el nostre ADN no és gaire diferent del de les rates. Es mou com peix a l’aigua pel clavegueram venent al millor postor les xafarderies més sòrdides. La Presidenta del Parlament seria capaç de convèncer a la seva parella que la persona que està amb ella al llit és un holograma creat per les forces repressores de l’Estat espanyol. Els guionistes, però, han estat poc originals quan han escrit un acte d’adhesió dels seus incondicionals després que uns SMS i un àudios la deixessin als peus dels cavalls. El meu avi excitat dona cops de bastó i sorneguer deixa anar: això ja ho feia en Franco i convocava més gent!

Compartir l'article

stats