És una obvietat que hi ha periodistes que, en lloc d’explicar la realitat, volen modificar-la. Alguns ho fan amb articles d’opinió, amb tanta pedagogia com poden per aconseguir que els lectors vegin el món del mateix color que el veuen ells. Però n’hi ha que van més enllà i que fins i tot són capaços de publicar informacions falses, que no han estat contrastades per allò que «la veritat no espatlli un bon titular».
Durant anys hem vist com dossiers preparats per ves a saber qui es feien passar per periodisme d’investigació. Tothom sabia o s’imaginava que el dossier en qüestió havia estat dipositat a la taula del director d’un mitjà de comunicació i que ell, sense encomanar-se a ningú, el publicava com si fos un treball del seu equip de redacció. D’exemples n’hi ha infinitat i de diaris que fonamentaven els seus creixements a partir dels scoops que publicaven sobre casos de corrupció, martingales diverses o secrets inconfessables, també. A l’Espanya «del pelotazo» els dossiers corrien, i de quina manera, i alguns diaris es delien per publicar-los.
El diari El Mundo, quan el dirigia Pedro J. Ramírez, es va especialitzar en la publicació d’aquest anomenat «periodisme d’investigació» i durant uns anys eren els que en publicaven més. Quan van decidir obrir l’edició a Catalunya, Ramírez va fer un discurs en què es mostrava convençut que el seu model remouria el periodisme català. Recordo que alguns que érem a l’acte de presentació vam tenir la sensació que el cèlebre periodista espanyol venia a dir-nos que ens ensenyarien a fer periodisme valent i arriscat en l’oasi català. Al cap de cinc anys, en un altre acte, el mateix Pedro J. Ramírez va reconèixer que les coses no els havien anat com pensaven i que no havien aconseguit les vendes a què aspiraven, tot i que havien continuat en la seva línia de «periodisme d’investigació».
Altres diaris van fer el mateix amb els dossiers. El famós i inexistent compte a Suïssa de l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, n’és un exemple. Ara s’ha vist que les clavegueres de l’Estat hi van intervenir i que van divulgar una notícia que no s’aguantava per enlloc. I aquí, en aquesta operació de descrèdit, cal afegir-hi la que han patit Jordi Pujol, Artur Mas i Sandro Rosell, perquè algú s’inventava la informació i hi havia mitjans que la compraven com si es tractés de periodisme d’investigació.
Ara per acabar-ho d’adobar, resulta que en el serial d’àudios que apareixen, s’ha comprovat que van divulgar informacions falses de Podem concretament de Pablo Iglesias, sabent que ho eren, de falses, i que els podrien perjudicar electoralment. I aquí hi apareix retratat el periodista de la Sexta, Antonio García Ferreras, que en conversa amigable amb l’ex comissari Villarejo afirmava no creure’s que Iglesias tingués un compte a Saint Vincent i les Grenadines per rebre diners del govern de Veneçuela. Això, en realitat, havia estat una invenció de les clavegueres, però ho va publicar Eduardo Inda a OK Diario. I en aquell moment, tot i que Ferreras no se’n refiava, perquè tot era «massa tosc», va decidir donar la notícia.
Total que ara es comença a veure que el periodisme de qualitat, el que informa de debò, contrasta, cita les fonts i s’assegura de la veracitat d’allò que publica, potser no aconsegueix el millor titular però ofereix als seus lectors, oients o espectadors històries creïbles, fets comprovables.
En canvi, en el periodisme de guerrilles que s’ha instal·lat en els mitjans de comunicació, en què es dona més valor en ser el primer en oferir una informació que en assegurar-ne la veracitat i en articulistes que segueixen l’estil de personatges com Federico Jiménez Losantos, ens trobem en el marasme informatiu actual en què el soroll és eixordador i, per a alguns, la veritat és el menys important.
