Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Aquells estius

Arriba un moment de la teva vida que els estius són més una pausa d’aquelles coses que fas normalment que no un període de descans o desconnexió. És a dir, que ajornes tantes coses durant la resta de l’any que quan arriben les suposades vacances les acabes dedicant a reprendre plans i projectes que, en el fons, et fan treballar el cap amb la intensitat dels dies lectius. Potser per això, acabes evocant amb particular nitidesa aquelles estampes d’uns estius en què el temps es tornava voluble i vaporós, com si el cicle dels dies hagués trencat la seva lògica i els teus pensaments es desordenaven fins a l’extrem d’haver de pensar bé en quin dia vivies. Aquestes imatges acostumen a correspondre, naturalment, a la infantesa i la preadolescència, quan encara no t’havies de plantejar treballar per pagar-te una carrera o perquè a casa ja et volien conscienciat dels sacrificis de la vida laboral. Curiosament, moltes d’aquestes estampes mai tenen a veure amb les iconografies pròpies de l’estació. Sí, evoques platges i piscines, però acabes tenint problemes per ubicar-les en el temps i en l’espai perquè el nom no feia la cosa. Si vas tenir la sort de viatjar, encara que fos a prop, el teu cap recrea més l’excepcionalitat del gest (aquells nervis previs, aquelles nostàlgies del retorn) que no les circumstàncies del destí. Si vas anar a casals o de colònies, apel·les més a les petites anècdotes i a les persones que mai més has retrobat que no a l’experiència general, que sempre era contradictòria. Per tant, els estius significats acaben sent els que et recorden petites grans coses, hàbits perduts perquè les persones amb qui els comparties ja no hi són o visites inesperades a espais que reflecteixen la teva identitat. Per a un servidor, per exemple, un estiu eren les passejades cap a Sant Daniel de la mà de l’àvia, eren les llargues tardes de lectura de còmics mentre el ventilador del sostre n’arremolinava les pàgines i eren les escapades al cine per veure pel·lícules que gaudies amb la mateixa fruïció que oblidaves. També eren aquells vespres al terrat mal il·luminat pels reflexos de la vida urbana i eren les caminades pel Barri Vell de Girona quan encara semblava patrimoni del que hi vivia. Aquells estius et tornen una versió de tu mateix que es resisteix a desaparèixer perquè és un recordatori del temps que vivies sense agenda. Al final, les vacances de debò, les que perviuen al teu imaginari, són aquelles en què aconseguies no pensar en res i dissoldre les línies entre passat, present i futur.

Compartir l'article

stats