Soc un fan incondicional del videojoc Resident Evil des dels seus orígens, sobretot d’aquella mítica saga de tres o quatre primers episodis que, a finals dels noranta i principis del segle XXI, van acabar de consagrar el «survival horror» com un dels gèneres més exitosos, tant narrativament parlant com, també, clar, comercialment. Recordo nits interminables jugant enganxat a la seva trama, una apocalipsi zombi a la ciutat fictícia de Raccon City desencadenada per Umbrella, megacorporació farmacèutica que, vistos els fets viscuts durant els darrers anys amb l’alliberament del virus Covid-19 i la posterior gestió de vacunes, és més real del que pensem. Aquells primers episodis van marcar a tota una generació que, per primera vegada, va poder experimentar què era viure dins d’una pel·lícula de terror. Va ser tal el poder d’abducció i interacció que va generar entre la jovenalla del moment, que quan Sony, la productora que es va fer amb els drets per fer l’esperada adaptació al cinema, va anar a buscar a George A. Romero per encarregar-l’hi, el pare del zombi cinematogràfic modern amb obres inigualables com La nit dels morts vivents i, possiblement, la millor pel·lícula Z fins a la data, Zombie, aquest es va veure incapaç argumentant que «cap film podria generar o igualar el nivell d’emoció i interactivitat que el joc havia assolit». Vint anys després, aquella sentència, a banda de certa, ha esdevingut una maledicció.
Amb el desencontre de Romero, el primer intent de conquerir la pantalla gran va arribar de la mà de Paul W. S. Anderson, director a qui, vistes les sis pel·lícules infumables de la saga que va signar, és evident que, o va tenir algun tipus de problema mental o el consum de coca se li va escapar de les mans. Ni l’Albert Serra, amb tot el que diu que odia el fantàstic i el terror, hauria facturat unes versions tan esperpèntiques, insofribles i diametralment allunyades de l’obra original. El «reboot» de reconciliació amb aquesta generació ultratjada va arribar fa un any amb Resident Evil: Welcome to Raccon City, film més que digne que recuperava amb respecte i coneixement, tot i alguns errors en el guió i el traç de personatges, part de l’essència de la sèrie B i del «survival horror» primigenis, que les tifes de Milla Jovovich havien vilipendiat. Tot plegat, un oasi de certa coherència que no ha tingut continuïtat, i menys amb Netflix pel mig. Es veia a venir, perquè la plataforma amb més cagarros en catàleg, ha estrenat ara una nova merderada de producció pròpia en forma de sèrie que empeny a arrencar-se els ulls a qui la veu, excepte a neòfits o a la crítica especialitzada que, com la d’aquest diari, o no s’ha endinsat mai en el joc o, efectivament, el confon amb el Tetris. Per cert, si voleu xalar amb la millor adaptació de l’univers Resident Evil, sapigueu que és a Girona, a l’«escape room» de Timeskp «La mansión». Paraula del coronel Callahan.
