Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

Ens n’anem a la merda

El termòstat de casa fa dies que no baixa dels 29 graus. Surto al carrer a quarts de nou del matí i ja no es pot aguantar la calor: el sol pica com si fossin les 12 del migdia. Arribo a la feina, i el primer que he de fer és obrir balcons i finestres: m’ofego dins d’un aire calent, espès, concentrat, irrespirable. Després, engego el ventilador: em resisteixo a posar l’aire condicionat, conscient que, a la llarga, només farà empitjorar la situació. I tot i això, alguns dies l’he engegat, perquè l’estuba és insuportable. Això sí: a 26 graus, més que suficient.

A les notícies només parlen de l’onada de calor «llarga i sostinguda». Fa molts dies, massa dies, que dura. No hi ha perspectiva de pluja. Els pantans estan sota mínims. El nivell de l’estany de Banyoles també està per sota del que seria habitual. El Bages i la Noguera se’ns cremen. Se’ns cremen Extremadura, i Salamanca, i Galícia, i Andalusia, i Portugal, i França, i Grècia, i el Marroc. I mil llocs més. I dic «se’ns cremen», perquè se’ns cremen a tots. Perquè cada incendi és una tragèdia que ens hauria de colpejar i de preocupar a totes les persones del planeta. Cada metre arrasat, cada arbre calcinat, cada animal mort, són una desgràcia per a tots. I no vull ni parlar de les vides humanes que s’han perdut entre les flames i el fum.

Les glaceres se’ns fonen, els casquets polars s’esquerden i minven a una velocitat alarmant. Ja no hi ha primavera ni tardor: passem de l’hivern a l’estiu i de l’estiu a l’hivern sense quasi transició. Tenim estius cada any més càlids i hiverns cada cop menys freds. En molt pocs anys hem passat de tenir algunes nits tropicals (les que no baixen dels 20 graus) a moltes nits tòrrides (25 graus o més) i algunes, massa, de roents (a partir de 30 graus). No passa ni una mica d’aire, i molt menys fresc. El ventilador de l’habitació només remou aire escalfat. Em llevo cada dia esgotada, de mal humor.

I em poso encara de més mal humor quan penso en totes les persones que segueixen negant el canvi climàtic, quan constato que no hi ha voluntat política de fer res real per desaccelerar aquesta situació. No dic revertir, perquè tots els experts coincideixen que ja és massa tard per revertir res. Parlo de frenar, d’intentar que no anem a pitjor a la velocitat a la que anem ara. No sé com hem de fer-ho, però sé que alguna cosa cal fer. Reutilitzem. Reciclem. Reduïm. Deixem de consumir per consumir. Comprem productes de quilòmetre zero. Rebutgem aliments i productes embalats amb plàstic i escollim els que no portin embolcalls innecessaris. Posem l’aire condicionat i la calefacció amb seny. Utilitzem el transport públic (encara que sigui un desastre) sempre que ens sigui possible. Compartim el cotxe. Evitem els avions i els creuers. Abans de votar, mirem què proposa cada partit en relació al medi ambient. No és l’opció més fàcil, ho sé. Però mal va qui no pensa per al demà. O ens hi comencem a posar tots, o ens n’anem a la merda més ràpid del que pensàvem. Nosaltres, amb una mica de sort, ja no hi serem, però els vostres fills, i els fills del vostres fills, sí.

Compartir l'article

stats