Quiosc

Diari de Girona

T’hi has fixat?, em diu la Sílvia, donant-me un cop de colze, mentre fem una passejada pel centre de Barcelona. I tant, que m’hi he fixat, i li responc amb vehemència: «Era moníssim! Me l’hauria endut a casa!». La Sílvia posa els ulls en blanc i em diu: «El noi, Anna, parlava del noi!» «Quin noi? Era guapo? Per què no m’has avisat abans? Jo mirava el gos!». Reconec que això em passa contínuament: quan hi ha un gos al carrer, només tinc ulls per a ell. Tinc uns quants gossos coneguts, que em creuo sovint (i als que confesso que sempre somric), però no tinc ni idea de com és la persona que els passeja: no sé si són homes o dones, joves o grans, guapos o lletjos. M’és més fàcil parlar amb les mascotes que amb els amos. Soc de les que, si coincideix amb algú que porta un animal, es dedicarà a fer moixaines a la bèstia. No sé els noms d’alguns dels meus veïns, però em sé els de tots els gossos de l’escala.

Tinc debilitat pels animals. No puc suportar la gent que els maltracta. No m’entra al cap que algú pugui torturar un ésser viu només per plaer. Quan treballava en aquest diari, una de les coses que més odiava era editar les cròniques taurines d’en Pere Joan Palahí: per a mi eren apologies de la crueltat. Suposo que farts de sentir-me sempre queixant-me de què dediquéssim espai als toros, un dia em van enviar a fer una crònica d’estiu d’una cursa de braus a la plaça de Girona (per sort, ara ja no n’hi ha, ni de plaça ni de corrides).

El públic estava integrat per guiris que havien vingut en excursions organitzades des de qualsevol punt de la Costa Brava, rostits pel sol, amb barrets de mexicà i mig torrats, que cridaven «ole, matador» ja abans de començar l’espectacle, mentre bevien sangria a morro. Els toreros que venien a Girona eren de tercera categoria i ni tan sols encertaven a matar el pobre animal d’una estocada. Va haver-hi un jònec (alguna paraula taurina vaig aprendre d’en Pere Joan, ja ho veieu) que va intentar tornar a entrar per on havia sortit. En Quim, el fotògraf que venia a fer les fotos per a la crònica, em va haver de treure de la plaça perquè no podia parar de plorar.

Per molt que algú intenti explicar-me que les corrides són cultura i que els toreros són artistes, no ho puc entendre, ni compartir, i diria que ni tan sols respectar. Com es pot gaudir amb aquesta tortura terrible? Com es pot obviar el dolor, la por, la sang? I no vull ni parlar dels cavalls dels picadors. Exactament la mateixa consideració em mereixen els correbous, i els toros embolats, i qualsevol activitat o festa popular en la qual es faci patir animals.

I sí, tinc amics que són grans defensors de la tauromàquia, que pagarien el que fos per poder veure un altre cop José Tomás en un rèdol, que reivindiquen la festa com un patrimoni cultural: sabem que és un tema prohibit entre nosaltres. Puc entendre les lloances a l’estètica, la plasticitat, la bellesa d’aquesta barbàrie. Però ni la tradició més ancestral ni bellesa més gran em serveixen per justificar ni una mica del patiment de cap animal.

Compartir l'article

stats