Fa uns dies vaig comentar les dades d’execució de les inversions de l’estat a Catalunya amb un enginyer que coneix bé el tema i vam coincidir en que la responsabilitat és compartida. L’enginyer deia que el % d’execució d’obra pública depenent de l’estat o del govern català no era massa diferent. Si una era d’un 37,5%, l’altre era de prop d’un 40 % segons les dades de l’enginyer. Darrerament també hem conegut que el nivell d’execució dels fons europeus Next Generation assignats a Catalunya està a l’entorn del 15 % segons ha reconegut Aragonès.
En un article de fa unes setmanes parlava de la responsabilitat de la Generalitat (representant del govern d’Espanya a Catalunya) en el seguiment de l’execució de les inversions de l’estat. Després de la meva conversa amb l’enginyer afegeixo que, en molts casos, la Generalitat no sols té part de responsabilitat en el seguiment de l’execució sinó que sense acords previs no es poden executar. Poso uns exemples significatius.
1.- L’ampliació de l’aeroport. Les interconnexions transatlàntiques han quedat malparades des que la Generalitat va bloquejar l’ampliació (de fet ERC enfrontat amb Junts). AENA (presidit pel català Maurici Lucena) i la ministra (Raquel Sánchez, ex-alcalde de Gavà) van fer tot el possible perquè l’ampliació formés part del projecte DORA-2021 d’AENA. Ara haurem d’esperar al menys 5 anys per poder incloure l’ampliació de l’aeroport Tarradellas-El Prat en els plans d’AENA.
2.- Millora a Rodalies. Isaías Taboas, el català avui president de RENFE, va demanar a la Generalitat que firmés uns acords per poder posar en funcionament els nous trens i altres projectes. La resposta de la Generalitat en boca de Puigneró va ser que els hi traspassin Rodalies i que ells ja farien el que creguessin convenient. Resumint, només accepten el traspàs de competències, però mentrestant ens queixem de la poca inversió i els passatgers que podrien gaudir de les millores hauran d’esperar.
3.- Quart cinturó. La ministra de transports, mobilitat i agenda urbana, Raquel Sánchez, va anunciar una inversió important per fer realitat una part del quart cinturó, inversió que paga l’estat i executarà la Generalitat. Doncs bé, a l’acte de presentació del projecte hi havia els alcaldes dels municipis afectats però el representant de la Generalitat no hi va anar. Ni deixant l’execució en mans de la Generalitat, van voler ser-hi presents, un nou cas de confrontació entre ERC i Junts.
Podria continuar amb coses de competència exclusiva de la Generalitat, com per exemple, les inversions en renovables que estan encallades i que fan pràcticament impossible que Catalunya assoleixi els nivells d’energia renovable compromesos en el marc de la UE. No nego que el nivell d’execució d’obra pública d’Espanya és manifestament millorable però la responsabilitat és compartida. Els federalistes sabem que sols amb la col·laboració lleial de les administracions les coses milloren però hi ha qui prefereix els vots de fer-se la víctima a la solució dels problemes.
Pujol, de forma poc democràtica, ja classificava els catalans en bons i dolents. Eren bons els que defensaven les seves propostes i dolents la resta. Allò de «què han fet en Maragall, en Lluch o en Serra per Catalunya» era el que tocava segons Pujol. Segons ell, els socialistes catalans tenien un interès congènit en perjudicar Catalunya, només els seus defensaven Catalunya. Els explicaré una experiència viscuda. Enric Trillas, que va ser president del Consell d’investigacions científiques, deia que tenia clavada una espina. Havia firmat convenis de col·laboració amb totes les autonomies menys amb la catalana, la seva, ho havia intentat però no havien volgut. El que més greu li sabia era que en totes les autonomies les inversions es multiplicaven fent projectes conjunts del CSIC amb les autonomies o Universitats. A Catalunya pràcticament no es va fer cap inversió conjunta, amb la ineficàcia que això sempre comporta. Encara avui, a la nova llei de recerca catalana, els centres del CSIC són alguna cosa marginal en el mapa de recerca que dibuixa la Generalitat.
Els ho dic amb pena, la presència de catalans que volen exercir com a tals a les empreses i organismes de l’estat és molt important (Ministeris, Renfe, AENA, Enagas, etc.), ens en podríem aprofitar, però es prefereix la queixa al treball conjunt. De veritat algú creu que unes persones que tenen la residència a Catalunya, tenen algun interès en boicotejar inversions que poden facilitar la vida dels catalans o poden ajudar al desenvolupament industrial o a la mobilitat a Catalunya?
Un darrer exemple, La Caixa ha fet realitat el somni d’un gran banc català, avui és el gran banc d’Espanya i de Portugal. El Sabadell també és un banc important. Quina ha estat la relació entre la Generalitat i aquests bancs? Llegeixin el capítol que dedica Manuel Pèrez al llibre La burgesia catalana a les relacions entre el President Pujol i aquests bancs. Avui, després de l’embat de la tardor del 2017 i del canvi de seu social (La Caixa a València i el Sabadell a Alacant), intentin esbrinar les relacions entre la Generalitat, La Caixa i el Sabadell. Crec que els ajudarà a entendre moltes coses, també sobre les inversions a Catalunya.
Una nota d’actualitat. L’esbroncada del Dalmases (vicepresident de Junts) a una periodista de TV3 per haver dit coses que incomodaven a Junts va ser èpica. A més es va donar davant la presència muda de la Presidenta del Parlament i del director de TV3. S’imaginen que Patxi López esbronqués a un periodista de TVE per dir coses que incomodessin als socialistes en presència muda de Maritxell Batet i el director de TVE?, l’enrenou seria descomunal. Curiosament, un cas flagrant d’atac a la llibertat de premsa, no ha comportat cap portada de diari denunciant els fets (Catalunya is diferent). En Jordi Xargayó hi dedicava un excel·lent article diumenge passat en aquest diari. No tinc res a afegir-hi, encerta de ple.
