Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

Si vols mentir parla del temps

L’onada de calor, Richard Nixon, Francisco Franco i els “molletes” de la vall del riu Guadalquivir

El meandre del Guadalquivir, al municipi de Montoro

Al migdia (hora de Washington) del 15 d’agost de 1971 el president nord-americà Richard Nixon va devaluar el dòlar. Bé, exactament el que va decidir, tècnicament parlant, fou liquidar la conversió del dòlar amb el patró or fins llavors vigent, transformant radicalment el sistema financer. Immediatament, els governs de tot el món estudiaren mesures per protegir o afavorir la seva moneda. També a Europa, on faltaven tres dècades perquè s’adoptés l’euro com a moneda comuna i la pesseta convivia al vell continent amb tota mena de divises nacionals: francs francesos suïssos o belgues, lires italianes, escuts portuguesos i un llarg etcètera.

El ministre d’hisenda de l’època, Alberto Monreal Luque, un tècnic i economista de l’estat que seria destituït anys després per proposar la creació de l’impost de la renda, estava tan tranquil·lament de vacances a la finca familiar de Vigo quan fou alertat d’allò que es coïa a Washington. Va prendre dues decisions connectades. La primera és presentar-se l’endemà a primera hora del matí amb el Pazo de Meiràs, a uns cent kilòmetres, on estiuejava Franco, per poder-li explicar, didàcticament i sense interferències, la situació. La segona era demanar al llavors director general de RTVE, un llavors jove Adolfo Suárez, que el Telediario de les nou del vespre no donés la notícia del dòlar. Així Monreal, a qui no havien donat audiència per la mateixa tarda com havia demanat, agafaria Franco sense saber res de la crisi monetària ja que, semblava ser, al vespre per informar-se només veia el Telediario.

Adolfo Suárez, que estava pendent d’unes ampliacions del pressupost que Hisenda li negava, va accedir pensant que així el ministre li deuria un favor. Les instruccions d’obligat acompliment foren distribuïdes entre els responsables i redactors del Telediario. Però se’n van deixar un, pensant que no calia. Era un dels homes del temps, Eugenio Martín Rubio, que alternava la feina amb els germans Fernando i Mariano Medina (aquest darrer inicialment conegut com el brazo incorrupto de Santa Teresa quan només sortia a pantalla el seu braç). Aquella nit va encetar el seu espai amb les següents paraules: «Buenas noches, hoy que se ha devaluado el dólar, lo que no se ha devaluado es la ola de calor que nos visita y que se prolongará en los próximos dias». Quan Franco va escoltar el pronòstic del temps va despenjar el telèfon ordenant taxativament la convocatòria d’un consell de ministres extraordinari per tractar el tema malgrat que era la Mare de Déu d’agost i els ministres estaven de vacances arreu del país.

Aquesta anècdota la vaig esmentar ja fa uns anys i ara l’explico sencera ara que l’onada de calor és novament protagonista. Me la va confiar el propi Martín Rubio un dia que ja feliçment jubilat a Alacant va venir a TVE a gravar un programa. En el decurs de la nostra xerrada em va preguntar per refranys i frases fetes catalanes vinculades al temps. No me’n recordava en aquell moment de cap i m’ho va aclarir inmediatament per telèfon un industrial gironí procedent d’un entranyable amic seu, un pagès d’Ullastret que fou creador de la mítica frase «les coses és ben bé sabel·les(sic)». Filosofia pura. La dita es la següent: «si vols mentir parla del temps». Però sí que hi ha coses certes, evidents i definitives. Les onades de calor sempre han existit però la diferència és que cada cop són més persistents i de més durada, un fet independent al fet que s’aconsegueixin o no rècords de temperatures màximes.

L’antic home del temps de Telecinco ha vaticinat que durant la propera dècada a la península s’arribarà als 50 graus. Avui el rècord contrastat el té Montoro (Còrdova) amb 47,5 graus assolits el 16 d’agost de 2021. Vaig estar ja fa temps a Montoro, una bonica vila del vall del Guadalquivir, ubicada a l’interior d’un cèlebre meandre prop de la carretera general que va a Madrid. Ignoro les raons per les quals amb un company de feina en comptes d’agafar l’AVE tornàrem a Madrid en cotxe. El que sí sé és que sortírem aviat perquè ell em volia sotmetre a la prova de quin mollete, que és una mena de panet, m’agradava més per esmorzar i que trobaríem a la ruta: el d’Écija (coneguda com la sarten de Andalucía) o el de Montoro (que li prendria el rècord anys després). Però el magnífic pollo al ajillo que ens féren tastar primer al bar Pirula d’Écija i després el rabo de toro del bar Yáñez de Montoro feren que el mollete passés a segon pla i decretés un empat en un doble i llarg esmorzar que mai s’acabava.

Compartir l'article

stats