Durant un temps, conceps la felicitat com un sobreentès. És allò que has de ser, l’estat escàpol però lògic que ha de determinar les teves accions, el motor d’aquelles decisions que resulten de les cruïlles inesperades. Actues pensant que aquest és l’estadi i tota la resta son anomalies, que qualsevol altra opció és un trànsit temporal que depèn exclusivament d’un mateix. Trigues a adonar-te, però ho acabes fent, que la felicitat no és un objectiu, sinó una acumulació de circumstàncies fins i tot imprevisible, i que el teu paper arriba a ser relatiu. Potser és el que vols, ser feliç, però depèn de més coses fora del teu abast i del teu control de les que mai t’hauries imaginat. Per tant, vius en una mena de recerca constant sense saber ben bé si l’assoliràs, i durant el trajecte acabes dubtant de la seva veritable existència. Al capdavall, no hi ha un manual per entendre-la, sinó moments que vius amb una estranya eufòria enfront d’altres que et semblen estranyament fràgils. Aprendre a conviure amb el dubte i la incertesa és el repte que acaba marcant les teves passes, i d’alguna manera comprens que no és una veritat absoluta. És voluble, incontenible; capriciosa, també. Tens etapes en què diries que hi ets, que hi has arribat, però sempre intueixes aquella variable que et desestabilitza i fa emergir les teves pors més arrelades. El problema fonamental de la felicitat i la seva constatació és que t’acostumes tant a viure pensant que alguna cosa no rutlla que, quan la trobes, al principi tens pànic a que sigui un miratge i t’arribes a sentir malament per fruir-la. Com si no te la mereixessis, o com si necessàriament se t’hagués de negar, perquè el que et pertoca és assumir que no existeix, o que com a molt només pots viure-la a mitges. Que és allò que tenen els altres i sempre t’hauràs de mirar des d’una finestra desdibuixada. Però afortunadament hi ha persones que tenen el (súper)poder d’aparèixer, posar-te la vida cap per avall i fer-te descobrir que potser el veritable conflicte el tenies amb la teva manera de mirar el món. La felicitat no és mai una recerca, sinó un llarg, feixuc i fugisser aprenentatge. És allò que se’t manifesta quan deixes enrere aquella versió de tu mateix que s’havia tornat indolent davant de qualsevol promesa de futur. És aquell precís instant en què deixes de calcular totes les variants i decideixes que ha arribat el moment de viure acceptant que hi ha respostes que no requereixen ni una sola pregunta.
