En el meu exili gaudeixo també de piscina, tot i que lliure de bestioles i paràsits, gràcies a Déu i al clor. La millor definició del que va ser el procés, la que quedarà per a les generacions esdevenidores, és aquesta: el procés són mitja dotzena de pijos cridant independència en una piscina de Cadaqués. Obviem que, per postres, l’aigua de la piscina estava bruta i que els que cridaven semblaven torrats, tampoc cal carregar les tintes, massa han de suportar els llacistes de bona fe, que algun n’hi haurà que s’ha apuntat al carro sense interessos pel mig, coses més rares s’han vist. Aquests sí que em fan pena, perquè si jo, que no sóc precisament un tou, m’hagués proposat de gravar un vídeo fent mofa del procés i ridiculitzant als qui van creure en ell, no hauria estat capaç de crueltat com la de Rahola, Cuixart, Altaió i companyia, el seu numeret des de la piscina frega el sadisme. No negaré que tinc una mica de mania als líders llacistes, per farsants, ximples i covards a parts iguals, però em sento incapaç d’odiar mai ningú amb la força que la colla de la piscine divine de Cadaqués odia els llacistes de tropa.
Ara bé, potser m’equivoco i el que intenten mentre estan en remull -per Déu, no puc esborrar de la memòria el color verdós de l’aigua- és comunicar als llacistes que s’ha acabat, que va ser bonic mentre va durar, però ja és hora que segueixin amb la seva vida com si el procés no hagués existit mai, que de fet, no va existir. Queden encara llacistes que es creuen la gran faula i no es donen per assabentats de l’estafa, per més senyals que els envien els seus líders, ells caparruts amb la republiqueta. Burlar-se d’ells amb flotadors de colors i fent befa del crit «In-inde-independència» pot ser dur, però potser és l’única manera d’obrir-los els ulls. Si després de presenciar el xou de la piscina continuen amb el seu llacet i la seva republiqueta, el problema passa a ser mèdic i els líders llacistes queden totalment exculpats. Fins a tal punt se sacrifiquen Cuixart i els altres pels catalans, que en sortir de l’aigua van haver de fer-se fregues amb Betadine per tot el cos, per a desinfectar-se.
Que el principal instigador de l’estafa fugís cames ajudeu-me tot just començar o que des de fa temps renunciïn tots sense embuts a la unilateralitat, ja va servir perquè molts llacistes percebessin l’engany. Riure-se’n a la seva cara és un pas més, espero que definitiu, no és probable que ni el més irreductible pugui prendre’s seriosament la futura republiqueta grallant-la a riallades des d’una piscina d’aigua verdosa, per a això un se’n va al zoo a sentir com grunyen les foques.
Un no es passa les estones lliures penjant llacets als fanals, no sintonitza cada dia el rajol de TV3 i no es compra cada any la samarreta de l’11-S perquè uns pijos se’n fotin d’ell en arribar l’estiu. Allò de la paella ja va ser un intent de la Rahola de donar a entendre que el procés anava de viure bé uns pocs a costa de molts, no de cap altra cosa. Atès que alguns no se’n van voler assabentar, ha hagut d’organitzar el numeret de la piscina, pel propi bé dels il·lusos.
Si, cosa poca probable, queda algú que cregui en ells, no els queda altra opció que gravar-se cantant «independència» en un creuer pel Carib, pagat amb les caixes de resistència. A veure si així.
