Rússia, oficialment la Federació Russa, és molt gran. S’estén per dos continents del Bàltic al Pacífic i treballa amb deu fusos horaris: quan és migdia a Kaliningrad són les deu del vespre a Anàdir. En quilòmetres quadrats, és una superpotència. Vol dir això que els europeus occidentals estem condemnats a mirar Moscou des de baix, amb la humilitat del desavantatge? No. Rússia té quatre cops més superfície que la Unió Europea, però aquesta té més del triple de població. Estem més atapeïts, i ells gaudeixen d’immenses extensions quasi despoblades. Si la riquesa neix sobretot del treball de les persones, aquí hi ha un avantatge clar. La diferència entre les economies és encara superior: el PIB de la Unió suposa deu vegades el de Rússia i la riquesa per habitant, quatre vegades. En aquest terreny, Rússia no és cap superpotència sinó una potència mitjana.
Si els europeus de la Unió som tres vegades més gent, i amb una economia deu vegades superior, com és que tenim tanta por al règim de Vladímir Putin, fins l’extrem que ens passem el dia discutint si li donem gust o ens resignem a passar fred l’hivern que ve?
Resposta possible: Rússia és una potència militar, i ser més ric del poble no suposa cap gran avantatge quan arriba una tropa de bandolers armats fins les dents. Però resulta que la despesa en defensa dels 27 estats de la Unió, ja abans dels increments acordats darrerament, suma el triple que la de Rússia, també abans de la darrera acceleració.
Més població, més riquesa en terme globals i per habitant, i també més despesa militar. D’acord, Putin té armes nuclears. França també. I la major part de la Unió està aixoplugada sota el paraigua de l’OTAN, que li garanteix una resposta simètrica. Putin sap que el botó vermell és el de la destrucció segura; adéu al somni d’una Rússia triomfant.
Llavors, com és que Europa es comporta com si una por insuperable l’impedís actuar amb unitat i fermesa?
