La meva filla ha après a caminar no fa massa. I ho fa amb tota l’afició del món. I amb tota la intenció d’explorar i investigar tot el que troba. I servidor va tot darrere fent metres i metres amb l’esquena corbada. La nena s’atura sovint i exclama quan veu coses. Les assenyala i les agafa. Fulles dels arbres, pedres, plàstics, una branqueta o un tap. Però el que troba més són burilles.
Camina per una vorera: burilles. Per una plaça: burilles. Al parc: burilles. A la platja: burilles.
Provi d’estirar una tovallola sense cap burilla a la vista. O quedin-se davant d’una botiga i veuran tots els clients fumadors tirant-les a terra abans d’entrar. Alguns remarcant que l’apaguen amb el peu com si això els eximís d’alguna cosa.
Desapareixen soles? A casa seva les tiren a terra? També hi ha treballadors que surten a fumar i fan el mateix. Molt sovint. Que la feina els estressa, pobrets.
Hi ha els qui fan punteria i les llencen a les clavegueres. És que si no es veuen, no existeixen. I amb sort, a les canonades hi ha aigua i s’apaguen, deuen pensar cofois. Que no saben on van a parar?
Les burilles són un residu tòxic amb material no degradable que causa greus impactes en la biodiversitat, els ecosistemes i la salut. Si els fumadors no saben què fer-ne, hi ha una solució: empassar-se-les.
