L’any 2019, Xavier Costa Badia va defensar la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona sobre Paisatges monàstics. El monacat altmedieval als comtats catalans (segles IX-X). El mateix any de la tesi, i en bona mesura com a resultat d’aquesta recerca, l’autor ha publicat diversos treballs, especialment sobre el monacat femení, el monestir de Sant Joan de les Abadesses, la formació del seu patrimoni durant l’abadiat d’Emma i la seva evolució posterior.
Ara, també a partir de la tesi, ens presenta un treball interpretatiu, un assaig historiogràfic on, a partir de les fonts conegudes, dibuixa una nova visió del monacat al Ripollès. El llibre Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollès (segles IX-X) (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Munera, 2022), repassa justament els orígens i l’evolució immediata dels monestirs de Santa Maria de Ripoll, de Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Camprodon.
Com en el títol de la tesi, tot el llibre desplega una autèntica declaració d’intencions. Parteix del paisatge, del Ripollès abans dels monestirs i de la comarca amb els monestirs, elabora una cartografia dels dominis, presenta esquemes de la procedència de les donacions i la localització de les adquisicions, dibuixa una sociologia dels benefactors i en un cert sentit dels beneficiaris.
Situa l’origen dels monestirs, Santa Maria i Sant Joan, en les estratègies geopolítiques del comte de Barcelona Guifré el Pelós i dibuixa una interpretació vinculada a les estructures de poder, al control del territori, a la relació estreta entre jerarquia política i jerarquia eclesiàstica monacal i episcopal.
Malgrat que les evidències documentals no sostenen la idea d’un territori buit entre els comtats d’Urgell i Cerdanya i el territori central de Girona, Osona i Barcelona, sí que la manca d’una administració territorial, d’un poder jeràrquic i un hàbitat dispers mantenien l’espai/corredor entre els dos nuclis comtals sense una estructura sòlida de poder. Els mapes ho acrediten visualment de manera concloent. Les dotacions i les donacions als monestirs de Santa Maria i Sant Joan definirien, doncs, unes àrees de domini agrícola i ramader amb espais dominicals adjacents als monestirs i discontinus per a la dotació de pastures d’alta muntanya.
Ripoll adquireix desseguida un alt valor simbòlic, de lloc de culte i de lloc d’afirmació i legitimació del poder que esdevindria el primer mausoleu i memorial de la nissaga dels comtes a la mort del comte Guifré: «panteó familiar i instrument de legitimació dinàstica».
Ripoll i Sant Joan, doncs, des de l’any 878 responen a iniciatives del comte com a actes de preeminència i domini sobre el territori, amb càrrega política no exempta però de càrrega fundacional religiosa.
La mort del comte Guifré pels volts de l’any 897 mantindria durant un temps la unitat dels territoris comtals amb el cogovern dels quatre fills: Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer. I els monestirs viurien amb altres dos fills, Radulf a Ripoll i Emma a Sant Joan, una expansió dels seus dominis territorials com a eina de representació dels interessos de la família comtal als territoris dels nous monestirs.
La mort de Miró II el jove, de Sunifred II i de l’abadessa Emma desvetllaren la cobejança del comte de Barcelona Sunyer, que tractà d’apoderar-se del control del monestir de Sant Joan. El trencament del copatronatge de tots els territoris i les branques dinàstiques va desencadenar l’oposició de Cerdanya i Besalú, que se sentiren desapoderats dels seus drets.
Així, superada l’etapa d’inestabilitat, entre els anys 942 i 949 es dibuixa un nou estira i afluixa que seria la clau de la fundació per iniciativa dels comtes de Besalú i amb culminació d’un precepte de Lluís d’Ultramar el 952 del monestir de Sant Pere de Camprodon, una falca territorial per apuntalar el control de l’alta vall del Ter per part dels comtes de Besalú, que cobejaven també la definició d’un bisbat propi per al seu territori.
Ripoll, doncs, progressava en el seu paper i afirmava els seus drets i el control sobre les rutes de la ramaderia transhumant, les comunicacions i els drets sobre la pesca fluvial i eventualment també marítima en el cas de Tossa de Mar. El creixement de Ripoll i dels seus dominis se seguia fent sense interferir en els alous de Sant Joan de les Abadesses. Aquest monestir, amb un paper potser més subsidiari, recuperaria però també empenta econòmica i territorial fins que, després d’un viatge a Roma, el comte de Besalú Bernat Tallaferro aconseguiria del papa Benet VIII una butlla ordenant la dissolució del monestir de Sant Joan i la seva transformació en una canònica l’any 1017.
Els comtes de Besalú no en tingueren prou amb la fundació de Sant Pere de Camprodon com a espai de domini territorial, i amb la col·laboració d’Oliba, amb lligams familiars i un alt ascendent en la societat de l’època, aconseguirien la desaparició d’un poder monàstic territorial que el comte de Barcelona hauria volgut acaparar per a ell tot sol.
El llibre dibuixa molt bé, i cartografia, les estratègies territorials i geopolítiques, l’impacte econòmic de la formació dels dominis dels tres monestirs i la seva incidència en la consolidació del control territorial de la zona ripollesa.
Ben documentat, ben editat, amb bibliografia abundant i molt actualitzada, el llibre dibuixa la interacció entre paisatge, poder i territori. Potser hi manca, malgrat un esment efímer, el pes religiós de les fundacions i les bases del que serien importants centres d’irradiació i de difusió de la cultura entre els territoris de domini musulmà i el món cristià a través dels comtats catalans.
La lògica geopolítica de les estratègies territorials es fa ben evident i en canvi no queda prou clar que una de les eines d’aquesta lògica era el coneixement, la ciència i la literatura, sense menystenir els fonaments doctrinals de la religió.
