Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Acaballes

Hi ha alguna cosa en el final d’estiu que genera una estranya sensació d’alegria. D’acord, deixes enrere la possibilitat d’encadenar dies sense fer absolutament res (sempre i quan no siguis autònom) i t’aboques a reprendre rutines, sobretot laborals, que no són precisament un festival de diversió. Però hi ha en la certesa del reinici una curiosa expectativa de saltar-te les regles del joc, perquè al capdavall ets conscient que la vida que t’ocupa més temps, la que crea el contrapès als espais d’evasió, és aquella que et situa en un engranatge imaginari. Com Chaplin a Temps moderns, però vigilant que no t’engoleixi i buscant l’equilibri entre les coses que has de fer i les que realment vols fer. És l’èpica quotidiana d’arribar als llocs, de tornar a les decisions ajornades, de pujar als trens que et tornen a la teva veritable llar. També és un tema de context: el setembre i el posterior salt a la tardor representen aquells moments en què deixes d’estar acalorat i l’ambient s’ajusta a les teves lluites, com si la vida no acabés de ser tangible del tot fins que la caiguda de les fulles no li marqui els compassos. És aquell període intermedi entre l’estiu i el Nadal en què la realitat adquireix una tons més ataronjats i versemblants. Sempre passa volant perquè és el segment on es construeixen les possibilitats, el de les jaquetes per si de cas, el de les quotidianitats imprevisibles. No és un calendari tan marcat com el de l’estiu i el de l’hivern, sinó que es presta molt més als girs de guió i a les escapades improvisades. Limitades, sí; massa curtes, també, però al final les que gaudeixes cada minut perquè ets més conscient que mai de la volatilitat del temps. És veritat que el final de l’estiu sempre deixa un pòsit de nostàlgia, i més si has sabut convertir els seus trànsits en moments que perceps com a extraordinaris. Però tocaria reivindicar les catarsis de la imminència de la tardor, que ara mateix és l’única estació de l’any que sembla sobreviure als desastres climàtics. Cada vegada dura menys, cada cop està menys sincronitzada amb el calendari, però el que hi vius et sembla més real que no el que et passa durant les èpoques de suposada (falsa?) llibertat. A més, quan tens la sort d’estar sincronitzat amb persones que van més enllà de vacances i efemèrides, els reinicis, siguin acadèmics o laborals, no deixen de ser una nota a peu de pàgina que mai no afecten la narració principal. Que és la que compta.

Compartir l'article

stats