Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Vam ser expulsats

El Govern s’adreça a les nenes catalanes, a través d’un vídeo propagandístic de la conselleria d’Igualtat, dient que els seus mugrons «no són lliures» i «que t’hagis de cobrir els pits no és normal, és discriminació». Hi ha dies que l’esquerra dona la feina feta als articulistes.

Les noies no es cobreixen els pits pel masclisme, sinó perquè vam ser expulsats del Paradís. Des de llavors homes i dones sentim vergonya del nostre cos, desig pel cos de l’altre, i d’una banda tapem i de l’altra exhibim els òrgans que tenen a veure amb la reproducció i amb la mare.

Ens tapem perquè vam ser expulsats. Parim amb dolor, ara atenuat, per la mateixa raó. Tenim desig sexual i agonitzem en resoldre’l també per aquest motiu. Són angoixes que Adam no tenia al Paradís. Són passions que no hauríem conegut sense la poma. És veritat que des de l’expulsió hem anat sempre de cap per avall, però no pel masclisme o pel feminisme, sinó pel pecat original.

Quan a una noia li surten els pits és el preàmbul de fertilitat. No se’ls tapen per cap patriarcat, sinó perquè cada persona guarda memòria del Paradís, de l’expulsió i neix amb pecat original (llevat dels que vam sortir per cesària i no vàrem tocar vores). Fins i tot els assilvestrats de la CUP guarden aquesta memòria. Encara que no es bategin. Encara que participin en rituals satànics; i per això sempre senten com que provoquen quan parlen d’aquestes coses. Fan un gran renou però no importa. El Cel n’ha tingut sempre a cabassos, d’àngels caiguts i de pomes.

Els pits són un reclam per a l’home. Ja de nadons trepem pel cos de la mare per abeurar-nos-hi i d’adolescents aquesta imatge ens retorna a la iniciàtica fascinació, però als cossos de les noies joves. Quan una noia es tapa els pits, els ensenya. Quan els ensenya obertament, en una platja nudista o en una pel·lícula pornogràfica que va directament al tall, perden valor i importància. Són vulgars i ens exciten poc. Els escots causen més desig, la llenceria, el que s’endevina. És la temptació. La temptació de la poma reproduïda una i mil vegades. Saber que és el fruit prohibit, que ara se’ns ofereix i ara se’ns nega sense que puguem entendre per què.

La dona es cuida que així sigui, i evidentment que la dona fa coses amb el seu cos per atraure l’home, tal com l’home també les fa per atraure la dona. Mascles i femelles tenim diferents rituals de seducció i seduir té per objectiu cridar l’atenció sexual de l’altre. Per això hem perdurat. Per això quan vam ser expulsats i ens va ser ofrenada la llibertat, Déu ens va posar el desig i la vergonya d’anar despullats. És així com perpetuem l’espècie. Això jo crec que ho hauria de poder entendre fins i tot l’esquerra més incapaç.

Amb previsió tardorenca, dimarts vam anar a comprar amb la meva filla una jaqueta. Hi havia versió de noi i de noia, amb la cintura una mica més entallada. La dependenta va dir que li semblava malament perquè sexualitzava el cos de les noies. I la meva filla li va respondre: «És que jo tinc sexe, jo soc una nena. A mi aquesta jaqueta no em sexualitza, em fa la forma del cos més bonica». No cal dir que la dependenta era rabassuda, i duia mitja cabellera pintada de lila.

Jo no veig la meva filla sexualitzada, ni discriminada, però intueixo problemes, i greus, en la dependenta. També en la consellera de Feminisme i Igualtat, i en general amb un Govern que té aquesta mena de conselleries. Quan la meva filla tanca la porta per canviar-se o es posa un banyador fa un acte de llibertat i d’individualitat que de totes les maneres possibles reforça la seva feminitat i no la destrueix ni la subjuga.

Sense Déu no es pot entendre l’home. No cal creure en Déu, però cal saber entendre les seves ensenyances, i cal saber entendre l’ànima, perquè sinó les abstraccions suposadament progressistes acaben totes fent-nos perdre un temps terrible a canvi de no res (descomptant els cadàvers). Ens tapem perquè la vam fer molt grossa. Eva fent-se la temptadora, i Adam caient-hi de quatre potes com un babau. Aquesta història és la que sempre s’ha repetit i la que encara avui marca els nostres dies, per molt que es vulgui experimentar socialment amb disbarats com dir que els nens tenen vulva –i a l’inrevés–, que no només no ens han dut enlloc sinó que han fet un mal terrible a persones massa febles i desorientades que seguint el curs d’aquestes bajanades s’han desgraciat la vida.

No som masclistes. No som feministes. Som fills de Déu, expulsats, temerosos i lliures. Viure consisteix a esborrar les petjades del pecat original.

Compartir l'article

stats