Ja fa temps que em fixo en les imatges de televisió que mostren l’arribada dels jugadors de futbol, sigui al camp o a un hotel de concentració. I generalment veig el mateix: majoritàriament jugadors indiferents que mostren una falta de respecte cap als aficionats que els esperen a metres de distància per simplement saludar-los. Entre aquests aficionats quasi sempre també hi ha molta mainada que només busquen un gest, una mirada, una salutació dels que ells consideren els seus ídols. I quina és la resposta que troben? Doncs la més absoluta indiferència. Són molt pocs els jugadors que responen aixecant la mà o amb un somriure. La immensa majoria passen per davant sense mirar-los i seguint un mateix patró. Semblen zombis amb els auriculars a l’orella -potser ni escolten res- amb la gorra girada amb la visera tocant al clatell, un necesser a la mà i una petita motxilla -d’una marca de luxe, això sí-penjada a l’esquena. Normalment, solen ser els entrenadors els que sí que saluden. Aquí a Girona en tenim un exemple. Michel és el màxim de respectuós i sempre té un somriure o una salutació. Demostra la seva implicació. Ja entenc que no es poden aturar sempre i que fins i tot tenen un punt de certa concentració. Obliden, però que l’educació és el primer i qui, en definitiva, els paga una part del seu sou.
