Tot apunta que amb la fi de l’estiu s’acosten mesos decisius. Ja fa temps que tenim la sensació d’acceleració del temps històric. Som en un moment en què sembla, com va dir Churchill dels Balcans, que produïm més quantitat d’Història de la que som capaços de pair. L’exministre d’afers exteriors alemany, Joskha Fisher, ha escrit recentment que no podia recordar «una època al llarg dels darrers setanta-cinc anys en què hi hagi hagut una acumulació tan elevada de commocions majors i menors».
Tristament, la inquietant acumulació de senyals ominosos no s’atura. A la invasió d’Ucraïna s’hi afegeixen les nombroses veus d’alerta sobre una possible crisi militar a l’estret de Taiwan. Hi ha força raons per pensar que l’actual crisi energètica provocada per la situació a Ucraïna pot agreujar-se a mesura que el general Hivern es posi de la part de Vladímir Putin. Crisi alimentària, crisi de les cadenes de subministrament, pandèmia; possibilitat de recessió i crisi econòmica… només mancaven les veus apocalíptiques advertint d’un possible nou episodi Txernòbil a la central nuclear ucraïnesa de Zaporíjia.
Les comparacions amb els anys vint del segle passat són freqüents. I certament, la concatenació de crisis recorda l’època de la diplomàcia de les canoneres que va precedir la Gran Guerra, tot i que ara en lloc de canoneres hi ha submarins nuclears.
La situació actual ha fet saltar pels aires moltes de les previsions geoestratègiques –com els plans per fer servir els vincles comercials per «ancorar» Rússia i la Xina, que ara semblen tan ingenus– sobre les que s’havia de bastir el futur. Ens hem quedat sense mapes ni fulls de ruta clars sobre el que cal fer i cap a on anar. Potser perquè aquestes previsions responien a un món que ha canviat. O que s’ha esfondrat. Una cosa que, malauradament, no és gens infreqüent a la Història.
El gener de 1991, la banda de heavy metal alemanya Scorpions, va treure la cançó Wind of Change, anticipatòria de la gran sacsejada que ja havia començat amb la caiguda del mur de Berlín, però l’abast de la qual encara no s’intuïa. Qui pensava que la Unió Soviètica podia desaparèixer? Sembla que podem ser al mig d’un decorat semblant, on el terra que trepitgen torna a trontollar. Malauradament, aquest nou escenari encara és emboirat, més enllà d’ensumar que, ara també bufen vents de canvi.
Estem vivint l’esfondrament de l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda –no són exactament el mateix– i, amb ells, el de les institucions nascudes al seu redòs. Què podem dir del Consell de Seguretat de l’ONU, els seus silencis i la seva paràlisi? I el Consell d’Europa?, antic punt de trobada dels adversaris per parlar de drets humans i del qual ha estat expulsada Rússia. Com hi parlarem ara de tot això? El mateix passa amb l’OSCE, l’organització per a la seguretat i cooperació a Europa, nascuda dels acords d’Hèlsinki i encarregada de gestionar la coexistència pacífica dels adversaris de la Guerra Freda. Putin ha esmicolat el memoràndum de Budapest de 1994 pel qual Ucraïna cedia a Rússia el seu arsenal nuclear a canvi de garanties sobre el respecte a la seva sobirania i integritat territorial. No és gens estrany que els acords de desarmament nascuts sota el paraigua de l’Acta d’Hèlsinki pengin d’un fil. I això passa no només a Europa, sinó també a l’Àsia, on hi ha la més gran concentració de potències nuclears.
Malauradament, l’ONU s’assembla cada cop més a la Societat de Nacions. Potser fora bo recordar que l’estocada final i causa principal del descrèdit d’aquest organisme –la inanitat de la qual va ser tan ben descrita per Albert Cohen a la seva novel·la Belle du Seigneur– va ser la seva paràlisi arran d’una invasió; la de Manxúria pels japonesos. Era un món que també s’ensorrava, després que el Japó –i altres potències–, com Rússia avui, fessin saltar pels aires la fràgil arquitectura de seguretat de l’època. En un context econòmic, per cert, que era, cal no oblidar-ho, el de la Gran Depressió.
Al mig de tota aquesta runa, resten ben poques coses dempeus. Una d’elles és el G-7, el grup que aplega els països més industrialitzats del món –va ser creat l’any 1973– i un dels escadussers fòrums del vell ordre que encara resten operatius per a poder debatre i acordar polítiques i posicions, sense que Rússia i altres potències puguin exercir el seu bloqueig com passa al Consell de Seguretat i altres institucions. L’integren, a més de la UE com a membre no enumerat, Alemanya, Canadà, els Estats Units, França, Japó, el Regne Unit… i Itàlia. Si es confirmen les enquestes i l’extrema dreta –amb les seves possibles vinculacions amb Vladímir Putin– guanya les eleccions vinents a Itàlia, aquestes capacitats del G-7 poden quedar força aigualides.
Cap a on bufa aquest vent de canvi? Les certeses són poques, i molts els dubtes. Què ens espera? La fi de l’abundància com ha advertit Macron?, la «jivarització» de la classe mitjana?, la polarització i radicalització de la societat?, la consolidació del model autoritari davant la democràcia liberal?, l’increment de la despesa militar global?, un nou teló d’acer?, l’extensió de la guerra a altres indrets del món? Dissortadament, com gairebé passa sempre, la ventada de la Història ens agafa sense brúixola ni carta de navegar.
