Una dita ho adverteix: compte amb el que desitges, perquè podries aconseguir-ho. Després d’anys clamant contra els peatges, l’exigència es va complir fa dotze mesos, i el resultat és a la vista: embussos i accidents. La gratuïtat ha tingut com a conseqüència que l’AP-7, l’eix vertebral del sistema català de carreteres, registri un augment d’usuaris difícil de pair, sobretot perquè els vehicles pesants són els que més hi han crescut. Tothom enyora la fluïdesa perduda, i això que els col·lapses dels caps de setmana ja hi eren habituals. Ningú no enyora les barreres de pagament, però aquest detall s’esmenta molt poc i només de passada. La dada que no es facilita, o que no es divulga gaire, és la pacificació experimentada a les carreteres ordinàries per on abans passaven aquests vehicles.
Que la supressió dels peatges implicaria un augment del trànsit difícil d’assimilar era una previsió avançada per molts experts, però les seves veus amb prou feines es deixaven sentir, ofegades per la cridòria del «no volem pagar!», lema resistencial amb ecos de lluita patriòtica. Només quan la mesura ja havia estat decidida i marcada al calendari va obrir-se realment el debat sobre com gestionar-ne els efectes. Ara el Govern català enarbora la bandera de la vinyeta en el seu combat infatigable contra l’espanyol, i aquest replica que té massa fronts de malestar oberts per afegir-n’hi un altre. Això de la vinyeta equival a un retorn dels peatges, informatitzats i domiciliats al compte corrent. La victòria del «no paguem!» haurà estat efímera. Però el problema de veritat és un altre: la insuficiència de la infraestructura. Es calcula que calen almenys set anys d’obres per dotar-la de l’amplada necessària per absorbir l’actual volum d’usuaris. Tot i que potser el decreixement que s’acosta ho farà innecessari.
I l’autopista dels manresans? Caixa cobri, com sempre. Transitarà directament de la barrera a la vinyeta. És l’excepció manresana: pagar el que altres tenen de franc.
