Estem altre cop al setembre i ens trobem a l’inici d’un nou curs escolar amb problemes. Parlaré sols de l’inici de curs a la FP. El curs comença oficialment el 7 de setembre però hi ha uns 20.000 alumnes que encara no tenen plaça assignada. Fins al 13 no sortiran les vacants a centres i cicles formatius i sols llavors aquests alumnes podran fer les preinscripcions i, segons el calendari, el 21 de setembre sortiran les llistes d’admesos i el centre i cicle formatiu en què ho estan. Tot suposant que es compleixen les expectatives del Departament i tothom tingui plaça això vol dir que els centres i cicles formatius no tindran els grups formats i tancats fins a la fi del setembre. També vol dir que aquests alumnes que s’assignen a finals de setembre, els que més problemes tenen per aprovar els cursos, es perdran d’entrada el primer mes i això ve agreujat perquè la majoria d’aquests alumnes només podran optar a ensenyaments que no són els que ells haurien triat. Ja l’any passat va passar el mateix i molts d’aquests alumnes van abandonar abans d’acabar el curs o no van aprovar totes les assignatures. Tota avaluació de la FP hauria d’estudiar i obtenir dades sobre la relació d’aquestes disfuncions i els resultats dels alumnes que les sofreixen. El Departament va apostar per avançar l’inici de curs contra l’opinió dels professors i resulta que la seva falta de planificació portarà de facto l’inici de curs a finals de setembre.
Recordin els Pertes que dintre el pla de recuperació finançat per Europa ha posat en marxa el govern espanyol. Doncs és obvi que aquests plans demanaran tècnics de grau mig i superior que ha de proporcionar la FP dual, la dels que es formen als centres i fan pràctiques a empreses. La FP dual és l’eina perquè empreses i centres formatius es trobin, ajudin a posar en marxa els Pertes i a donar feina als joves que són els que més sofreixen la crisi. De fet això coincideix amb les dades que m’ha proporcionat Cesc Castellana des de la perspectiva de l’ocupació quan diu que la manca de nivells intermedis és un dels principals desafiaments. Per això em sembla tan greu la falta de planificació. L’any passat hi havia l’excusa de que era el primer any i no se sabia quants alumnes voldrien fer FP però aquest any no hi ha excuses.
Estem a tocar de l’11 de setembre, l’ANC ha convocat una manifestació i molts independentistes ja han dit que no hi assistiran. Hem evolucionat de les grans manifestacions unitàries del catalanisme a la transició, a les grans manifestacions independentistes (excloent els catalanistes no independentistes) fins a arribar a una manifestació dels independentistes arrauxats excloent els independentistes moderats. Potser s’hauria d’estudiar com retornar a les manifestacions unitàries, de tots els catalans. Seria un gran èxit de la democràcia i els catalans no independentistes recuperarien el seu dret a participar als actes de la diada.
La mort de Gorbatxov ha portat moltes consideracions sobre la seva figura però no he vist referències a l’entorn en què es va trobar perquè va coincidir amb l’onada reaccionària de Reagan i Thatcher, uns dirigents que volien que quedés clar que el comunisme havia estat derrotat en comptes d’intentar acollir i acompanyar un procés de canvi prou difícil. Per la meva part crec que un gran problema de Gorbatxov va ser que no va saber o no va tenir temps d’establir les regles de joc del mercat. Vaig estar a la URSS en aquell període (en una delegació del Consell Superior d’Investigacions Científiques invitats per l’Acadèmia de Ciències de la URSS) i la xarxa de distribució de tot tipus de coses havia deixat de funcionar. En un hotel tenien pastes i no llet i en altres al revés. Als magatzems hi havia de tot, però no funcionava la distribució. Durant el règim comunista això era responsabilitat del partit i no es va saber crear un sistema alternatiu eficient i democràtic. A més la caiguda del ruble feia que, per posar un exemple, amb un dòlar poguessis comprar tot el pa que es venia a Moscou en un dia. I van sorgir màfies que van controlar les xarxes de distribució i els seus capos són molts dels oligarques actuals. Gorbatxov volia que els pobles fossin lliures de decidir el que volien però no va aconseguir implantar un sistema realment democràtic. La UE tampoc el va ajudar, sols va intervenir de veritat en la reunificació alemanya però no el van recolzar suficientment en la seva lluita democratitzadora. És del que es queixa López Burniol quan defensa que Rússia és europea però no s’ha sabut trobar-li l’encaix que hauria d’haver tingut i avui tenim una guerra a Europa i una Rússia cada cop més subordinada als xinesos. Admiro Gorbatxov pel seu pragmatisme i les seves idees tot i que en molts aspectes va fracassar. L’anècdota que explica Campo Vidal sobre la resposta a un Pujol que li va dir que algun dia Catalunya seria independent em sembla de llibre. Va dir: «I perquè volen la independència si tenen més autonomia que els lands alemanys i, fins i tot, policia pròpia. Si un dia Catalunya i el País Basc assoleixen la independència, al món es generarà un moviment secessionista i les NU en comptes de dos-cents tindran quatre-cents països. Això és ingovernable i hi sortirem perdent tots, incloent-hi els que arribin a la independència». El que hauria d’estar fent Catalunya és treballar pel federalisme a Espanya i Europa, per entendre’s i no per aixecar murs, el demés porta al desastre. Avui la lluita és entre els que volen enfortir i democratitzar Europa i els populismes d’ultradreta i Putin que volen destruir-la.
