Un dels primers records que tinc de la inexorabilitat del pas del temps se situa al col·legi, quan jo feia cinquè d’EGB. Un dia qualsevol, a l’acabar l’última classe de la tarda, l’hermana Emilia es va acomiadar dient: «Aquí lo dejamos por hoy. ¡Un día más!». Fins aquí, tot bé. Però de seguida va afegir, amb veu més baixa, i com dient-s’ho a ella mateixa: «O un día menos...» En aquell precís moment, com un llamp, vaig entendre que la vida i la mort fan camí juntes, que l’una avança necessàriament cap a l’altra, i que això no ho pot canviar ningú.
Suposo que tots, jo la primera, fem comptes enrere, per a bé i per a mal. Aquests dies, moltes persones han començat a comptar els dies que falten per al proper festiu del calendari, o per a les vacances de Nadal, o per a les de l’estiu de l’any vinent. El problema és quan els comptes enrere no ens deixen gaudir d’allò que ens feia tanta il·lusió. Tinc una amiga que es passa l’any esperant les vacances. Cada dia que cau és un dia menys que falta per arribar al seu objectiu. El mal és que, quan l’agost s’apropa, comença a patir: sap que un cop l’estreni, li quedarà un dia menys de lleure per davant. Es passa l’any esperant les vacances i, un cop les té, s’angoixa pensant que cada hora que viu l’apropa més al setembre.
El pobre setembre té aquesta càrrega de negativitat associada al final de l’estiu, quan en realitat el que passa és que la gran majoria de mortals hem exhaurit les vacances. Però, a mi, les tardes i els vespres de setembre m’encanten. Tenen aquesta llum que barreja la decadència de la canícula amb la promesa d’una tardor benevolent. Deixes enrere la urgència que tens a l’agost per esprémer cada minut de vacances i entres en un temps més pausat, que s’escola d’una manera més humana.
Lluny de la basarda que de vegades ens fa la perspectiva de tenir per davant setmanes d’estiueig (quina responsabilitat, tants dies per davant! Com els ompliré? Què faré? Un viatge llarg? Un parell d’escapades curtes? Em dedicaré a totes les tasques que tinc pendents des de fa mesos i per a les que sempre em falta temps? Aprofitaré per no fer res més que jeure a la platja, o al jardí, o davant del ventilador? Em llegiré tots els llibres que s’acumulen a la tauleta de nit?), les tardes de setembre són petites píndoles de vacances que em permeten tornar a la feina sense plorar massa. Un sopar amb l’Eva i en Jordi precedit d’una llarga passejada i un banyet a l’estany. Tornar a S’Alguer amb la Moni i la Ruth i la Pilar, nedar contra les onades i deixar-nos despentinar pel vent. Anar a l’òptica a fer-me ulleres noves i ser feliç perquè als vespres puc tornar a llegir sense que les lletres es barregin. Una cervesa amb la Montse i explicar-nos què hem fet des de l’última vegada que ens vam veure. Un sopar amb el papa i la Gemma que acaba servint per posar a prova els nostres coneixements geogràfics. Petits grans moments que fan oblidar, per unes hores, el tic-tac indefugible dels comptes enrere.
