A un plebeu com jo, que com a màxim va arribar al palau de Buckingham, va veure un canvi de guàrdia i va suposar que la reina era allà dins sense sentir que li anava ni li venia, sempre li ha cridat l’atenció l’amor desmesurat del poble anglès per Isabel II, morta dijous passat després de setanta anys de regnat.
Quan no trobaves la seva imatge en una simple tassa de cafè, al més recòndit bar de Plaistow, un dels pitjors barris de Londres, a cada casa del Regne Unit semblava haver-hi una foto seva. Respongué, gairebé una per una, les felicitacions pel seu aniversari en l’ascensió al tron, del primer al darrer dels seus súbdits. Amics i coneguts residents em van enviar algunes fotos o les van pujar a les xarxes.
A les imatges de les cartes se la veia amb un d’aquells vestits i barrets de colors cridaners. Isabel II deia que es vestia de tal manera perquè, qui volgués veure la reina, encara que estigués a més de dos-cents metres, la distingís. Que pogués dir: «Vaig veure la reina». En una altra de les fotos, la que més em va cridar l’atenció, apareixia amb un mocador al cap, com una dona qualsevol que va al mercat en un dia londinenc fred, molt somrient ella, com gairebé mai se la veia.
Per a algú meitat català meitat argentí com qui escriu, la part argentina hauria d’influir per crear cert recel al personatge, després de la guerra de Malvines. Avui dia, passats més de quaranta anys de la guerra, només el fet de pronunciar el nom de Margaret Thatcher a Buenos Aires, la primera ministra d’aquell moment, pot crear sensacions i respostes negatives de les més variades, com que et llencin alguna cosa pel cap. Però no és així amb la reina Isabel II. I no és casual. Després de la seva mort, fins el més crític amb la monarquia es va sentir una mica orfe.
Des dels independentistes escocesos als tories més acèrrims, milers d’argentins o membres de les seves excolònies, fins als independentistes catalans que només posar-los la foto del monarca espanyol els causa una granissada, senten la seva pèrdua per aquesta contant que la reina ha sabut ser durant dècades: que el que ja no hi sigui deixa un buit inesperat.
Quan era petit ajuntava estampetes i el seu rostre no em deia res. Quan era jove, la veia com una figura d’un decorat. Amb els anys vaig entendre que Isabel II, malgrat no tenir cap poder polític, la seva dignitat i la seva aura tenien una gran influència sobre milions de persones, que continuarà després de morir.
