Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

La metamorfosi

Passa sovint que els espais que havien estat indissolubles del teu imaginari quotidià acaben canviant o fins i tot desapareixent. És la lògica del rellotge i també de les transformacions urbanístiques, i pretendre que no succeeixi no deixa de ser un acte de nostàlgica ingenuïtat: al capdavall, aquells racons que una vegada van ser la teva llar sempre acaben mutant i donant cabuda a altres usos, i estan abocats a erigir-se en meres evocacions d’uns temps irrecuperables. A la ciutat de Girona, al Barri Vell, això ja s’ha convertit en una regla no escrita. I si no ets dels que creus que qualsevol temps passat va ser millor, ho contemples amb una conjugació de desconcert i acceptació. Els que vam créixer al carrer Ciutadans, per exemple, persistim a recordar el bar que portava el seu nom, l’olor de la ferreteria o la vella ubicació de l’estanc de l’Àngel. Perseveren alguns negocis i veïns, però és un carrer molt, molt diferent del que alguns retenim en els nostres viatges temporals. Tot això ve al cas perquè no fa gaire se’m va anunciar (la mare, que tot ho explica com si fos la portaveu de la Casa Blanca) que el que havia estat l’entrada a casa dels meus avis (i taller de l’avi, un festival d’eines acumulades digne de Leatherface) és ara un restaurant la mar de maco. «Maco i bo, eh?», va puntualitzar ella, que va ser de les primeres a tastar-lo. Era curiós veure aquella il·lusió impresa als ulls d’algú que també hi va créixer, sobretot perquè va servir d’antídot immediat per a ganyotes de desaprovació i prejudicis prematurs. Per descomptat que no pots evitar projectar aquell nen que corria escales amunt quan tornava d’escola i que s’estremia quan el llum s’apagava a mig camí, però també t’alegres que aquell espai abandonat (perquè estava així, literalment abandonat), tants anys poblat d’espectres, tingui finalment qui el transiti. Que s’hi torni a sentir riure i que s’ompli de vida, que hi hagi música de fons i s’hi brindi per celebracions indeterminades. Tendeixes a sublimar els escenaris de les teves vivències, però també és necessari superar els seus llegits, que a vegades són dolorosos. Al final, el que realment colpeix és que aquests móns domèstics acabin extingits i ningú recordi que alguna vegada van existir. Per tant, benvingudes siguin les metamorfosis, i més, com és el cas, si es respecten les essències dels llocs. D’altres, i al mateix carrer n’hi ha un bon grapat d’exemples, no han tingut tanta fortuna i s’han dissolt com llàgrimes en la pluja.

Compartir l'article

stats