Creguin-me si els dic que més d’una vegada, quan seia al Congrés dels Diputats en la meva qualitat d’electe per la circumscripció de Girona, em deia a mi mateix que aquella generació de polítics que el conformàvem érem uns improvisats. No ho fonamentava en l’edat, sinó només en el fet que les nostres motxilles no es trobaven plenes d’experiència política, excepció feta dels que venien del sector reformista del franquisme. Podien tenir més o menys bagatge d’activisme social, com era el meu cas, i d’oposició al règim anterior, supòsit dominant entre els comunistes principalment, però, reitero, buides de pràctica política. M’ho deia durant la primera, la segona i fins i tot en la tercera legislatura constitucional. Després, alguns companys hi arribaren amb l’experiència que dona l’estada en un ajuntament o en una diputació (que també fou la meva, tot i que curta) o, encara més, en un parlament o en un govern autonòmic. Així i tot, com he dit, el qualificatiu d’improvisats em dominava i a voltes obsessivament. Essent així, creia honradament que a poc a poc seríem substituïts per gent amb més destresa que no pas nosaltres.
No sembla haver estat així. Ni m’ho sembla a mi, ni tampoc rebo cap input extern que s’oposi al meu subjectiu parer. En els darrers temps, aquesta mateixa setmana sense anar més lluny, són nombrosos els veïns i coneguts que se m’adrecen amb un «quan hi estàveu vosaltres, la cosa era diferent» o amb un «heu de tornar-hi per posar ordre» o «la vostra qualitat política era molt superior al conjunt de l’actual». No m’invento res i tampoc no dirigeixo el botafumeiro de l’apòstol Jaume o Santiago cap al meu temps, que, per passat, eren un altre. A la premsa escrita i editada en paper, que sempre serà la meva, mai no he trobat cap elogi adreçat a tots aquells que bé a les Corts Generals o bé al Govern de l’Estat ens varen succeir en el quefer polític. Potser, en el meu cas personal, si per cas s’entén el grup parlamentari de CiU que van dirigir Josep A. Duran Lleida i més tard en Jordi Xuclà fent tàndem amb en Carles Campuzano, abans l’inepte de l’Artur Mas no ho engegués tot a pastar fang. Ni un sol elogi, per descomptat, de la classe política actual.
Com a demòcrata i a més a més com a polític, mai no m’ha agradat el descrèdit amb què la ciutadania en general ha vingut situant als polítics en contradicció pura i simple amb l’alt grau de participació electoral que s’ha anat donant, quan de la renovació del Congrés dels Diputats i del Senat s’ha tractat. Per a una persona com jo, que es creu força racional, no li va la regla de tres inversament proporcional o el sil·logisme fals que ens diu que, a més degradació dels polítics li correspon més complicitat del votant amb les urnes. Això doncs només ho puc entendre si han estat els mateixos actors polítics i els seus corresponents partits els subjectes actius del deshonor, desprestigi, deshonra, mala fama, impopularitat i mala reputació en què els situa la població. Quelcom, repeteixo, que mai havia pensat que podia succeir quan l’accés de persones noves, que han tingut moltes més facilitats en relació amb la seva formació acadèmica i professional que nosaltres i d’arribar a llocs d’alta responsabilitat política, sigui el Parlament o sigui el Govern. Em faig creus. Els baròmetres del CIS ens diuen, des de fa anys i panys, que l’anomenada classe política es troba en caiguda lliure respecte de la valoració que en té la ciutadania espanyola. Avui haurà estat tan pobre, que el mateix organisme estatal ha deixat de preguntar sobre aquesta qüestió. Pel que fa al català CEO, les dades donades en el segon baròmetre d’enguany són senzillament decebedores.
Ara mateix, vull dir avui, ens trobem enfront d’un panorama econòmic altament preocupant: l’economia es refreda a marxes forçades, els preus no aflueixen o, cosa que és el mateix, la inflació es dispara, el poder adquisitiu de tots nosaltres es troba en posició acceleradament descendent, el BCE apuja el tipus d’interès i la banca fa el mateix seguint l’efecte rebot, el nerviosisme social pren cos, les perspectives de creixement del PIB es desplomen, etc., mentre que són cada vegada menys les persones en edat de treballar que cotitzen a la seguretat social en veure’s a l’atur. Ens trobem, crec, entre la incertesa i el pessimisme pel que fa als pròxims mesos i ves a saber si anys. No pas perquè ens avisin des del Govern central o des del català, sinó per la simple raó que ja ho noten a la nostra pell.
En el revers d’aquesta lletja medalla hi trobem un president del Govern d’Espanya, en Pedro Sánchez, que pateix un atac mortífer de narcisisme en creure que la seva paraula és exactament la de Déu Nostre Senyor, quan, cada vegada que obre la boca, més pedant i fals ens demostra ser. A la seva esquerra se situa una multiformació política que es troba a l’executiu, però que d’oposició li fa. I a la seva dreta tres formacions polítiques que aspiracions tenen, però que avui no manen. A Catalunya, ídem d’ídem, però multiplicat i corregit, que dona per entreveure aquell Estat Major que vam patir l’any 2017: una mena de sovietització de l’autoritat política empentada per associacions pretesament culturals l’objecte real de les mateixes és separar Catalunya d’Espanya, que res de bo ens va portar quan el fugit d’en Carles Puigdemont ho va proclamar. La qüestió és, què cal fer? Què ens cal fer per trobar un punt d’equilibri que per intel·ligent sigui eficient davant la borrasca ciclònica que ens truca a la porta. D’això els governants s’haurien de preocupar i a més informar-nos deixant les mentides en el garatge. No els sembla?
