Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xuclà

Israel va dir no a Franco l’any 1948

El 14 de maig de 1948 es va proclamar la independència del nou Estat d’Israel. Aquest fet històric es va assolir després de més de seixanta anys d’esforços polítics i diplomàtics del moviment sionista per establir una llar nacional pel poble jueu en el que consideraven que era la seva terra, Israel, també coneguda com Palestina des dels temps de l’Imperi Romà. Un element essencial per la viabilitat d’un nou Estat proclamat és el seu reconeixement per part de la comunitat internacional. El Govern del nascut estat d’Israel es va llançar a la cerca del reconeixement per part dels Estats alhora que afrontava la guerra que li van declarar Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban immediatament després. No era fàcil aixecar un nou Estat amb tots els països àrabs veïns a la contra. La guerra va provocar desplaçaments de població. Poc es parla dels 800.000 jueus que vivien en països àrabs i que van haver d’abandonar les seves llars. Israel no podia comptar, doncs, amb els països àrabs pel seu reconeixement (aquesta situació s’ha prolongat fins als històrics Acords de Abraham d’agost de 2020 que suposen el principi del reconeixement d’Israel per part de rellevants països àrabs). Israel va néixer amb el reconeixement de la gran majoria de les democràcies occidentals sota el decidit impuls dels Estats Units i de bona part dels països europeus. Espanya va tardar molt anys en reconèixer l’Estat d’Israel i iniciar-hi relacions diplomàtiques. Hi ha un perquè.

L’1 de gener del 1986 el Govern espanyol va anunciar oficialment que establiria relacions diplomàtiques amb l’Estat d’Israel. Una setmana després, el 10 de gener, el president Felipe González va enviar una carta als ambaixadors de les nacions àrabs acreditades davant d’Espanya per avançar-se a la seva reacció assegurant-los que el reconeixement d’Israel entrava dins del pla de la política exterior del seu Govern i també dels governs que el van precedir en el període de la transició a la democràcia. Les primeres declaracions del president del Govern avançant la voluntat política d’establir relacions diplomàtiques amb Israel es retrotreuen al 1983, pocs mesos després de l’arribada del socialisme al poder, quan va considerar un «repte històric» aquest gir a la posició espanyola. Gir històric ja que l’Espanya del principi de la democràcia encara cultivava una relació preferent amb els països del món àrab que el situava en una posició incompatible amb el reconeixement de l’Estat d’Israel. Aquest fet s’explica perquè durant el franquisme el suport de països destacats del món àrab va ser crucial per a l’accés a organismes internacionals, singularment Nacions Unides l’any 1955, en l’intent de superar l’aïllament internacional en que va quedar el franquisme al final de la Segona Guerra Mundial.

Cal considerar que el reconeixement d’Israel per part d’Espanya també era una qüestió plantejada pels membres de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) com un element que afavoriria l’accés d’Espanya a la Comunitat europea. Aquest suggeriment «diplomàtic» es va convertir en «condició» quan el 20 de maig de 1983 la CEE va instar, una vegada més, Grècia a reconèixer l’Estat d’Israel. Grècia va ingressar a la CEE el 1979 i des del primer moment va rebre pressió europea i de la comunitat internacional per formalitzar el reconeixement. La pressió de l’any 1983 també va operar sobre el govern espanyol. Una part destacada del partit socialista veia a Israel un estat de valors socialistes al seu moment fundacional –1948– i recolzava el seu reconeixement. A més, el lobby proisraelià dels Estats Units va realitzar una activa campanya entre els grups bancaris espanyols per aconseguir intercanvis i convenis entre Cambres Comercials. Espanya va reconèixer l’Estat d’Israel el 17 de gener del 1986.

El canvi tenia una significació històrica perquè trencava amb una altra de les línies de la política exterior del franquisme: el no reconeixement de l’Estat d’Israel. Distància amb Israel en el marc de la «tradicional amistat hispana àrab», per utilitzar el llenguatge diplomàtic i polític de l’època, però també per un motiu molt més radical en l’origen. Quan Israel va néixer com Estat el 14 de maig de 1948, va rebutjar expressament demanar el reconeixement d’Alemanya i d’Espanya.

Així ho explica Samuel Hadas, diplomàtic israelià que va ser el primer Ambaixador d’Israel a Espanya i un dels principals artífexs dels acords per al reconeixement:

«Quan va néixer l’Estat d’Israel, el seu govern, en sol·licitar el reconeixement de la comunitat internacional, va ignorar Alemanya i Espanya. La memòria de l’Holocaust era molt propera. L’Espanya de Franco era considerada a Israel aliat de fet de l’Eix i la resposta israeliana a l’oferiment espanyol d’establir relacions diplomàtiques va ser un «per ara no». Així va explicar l’ambaixador d’Israel a les Nacions Unides, Abba Eban, el vot negatiu d’Israel a l’aixecament del boicot diplomàtic contra Espanya el 16 de maig del 1949: «El règim de Franco va acceptar i va recolzar la perspectiva de la supremacia nazi a Europa i conseqüentment al món sencer». Aquesta actitud d’ordre moral és marginada a la dècada dels cinquanta quan és Israel qui persegueix les relacions diplomàtiques, però el règim de Franco havia entrat en el període de la «tradicional amistat hispanoàrab»».

Així doncs, Israel es va negar a buscar i acceptar el reconeixement d’Espanya en el moment del seu naixement i entrats ja els anys 50, quan en una posició més pragmàtica, si que hauria acceptat el seu reconeixement (Espanya ja era membre de Nacions Unides i Estats Units ja havien establert les seves bases militars a Espanya), la diplomàcia espanyola ja estava fortament relacionada amb el món àrab i aquesta amistat i alineament feia impossible establir relacions amb Israel. La relació amb el món àrab es va fer tant perdurable que fins i tot va impregnar els anys del govern d’Adolfo Suárez (una mentalitat franquista en la seva lleugera visió de la política exterior). Leopoldo Calvo Sotelo, en menys de dos anys de govern, va fer el gran pas de l’entrada d’Espanya a l’OTAN (una esmena a la política exterior de Suárez) però no va tenir temps d’afrontar una rectificació de les relacions amb Israel. Aquesta assignatura pendent va quedar resolta l’any 1986 en el primer govern de Felipe González.

Compartir l'article

stats