Quan Carles Puigdemont va anunciar que deixava la presidència de Junts per Catalunya per centrar-se en el Consell de la República, poca gent ho va entendre. No tinc clar si algú va saber els perquès d'una decisió com aquella. Es van dir moltes coses: cansament, divisió interna insuportable, dificultats per controlar des de Waterloo, la marxa de Jordi Sánchez... Possiblement, tots aquests arguments tenen un punt de veritat, però en cap cas el pas de Puigdemont va ser per una única raó. Decisions com aquesta són meditades amb temps i es tenen en compte molts factors, especialment de futur. La gran pregunta que va quedar en l'aire va ser: què farà ara Puigdemont?
És difícil posar-se en la seva realitat i encara més intentar esbrinar què pensa. Un amic meu que també és amic seu explica que és gairebé impossible saber què li passa pel cap. El que sí sap és que barrina constantment, que li dona voltes i voltes a una idea fins a límits insospitats per -i això ho afegeixo jo- extreure una conclusió que la majoria de mortals no entendrem. El Consell per la República no és un organisme que aixequi passions entre l'independentisme, ni mou masses, ni té càrrecs polítics amb múscul suficient per pensar que aquesta és la gran aposta de l'expresident de la Generalitat.
La marxa de la direcció de Junts va generar més divisió al partit de la que ja hi havia i, per tant, feia més incomprensible la seva decisió. El fet de centrar-se només en el Consell de la República portava a pensar que també es partiria encara més l'independentisme perquè, agradi o no, Puigdemont arrossega seguidors. El fet de pressuposar que no es mantindria quiet, dirigia les anàlisis cap a una possible trencadissa total del procés. I els fets posteriors -la convivència de Laura Borràs i Jordi Turull, l'enfrontament de Junts i ERC al Govern o la guerra entre Esquerra i l'ANC- donen ales a una hipòtesi apocalíptica del secessionisme. Però sovint el que sembla no és ben bé el que és i en aquest cas algunes impressions són equivocades.
En mig del pols d'Aragonès amb l'Assemblea, va caure sobre la taula una idea que ja corria des de feia temps, però a la qual quasi ningú li havia fet gaire cas. En plena batalla, l'ANC va parlar obertament de la possibilitat d'articular una llista electoral que no tingués res a veure amb els partits polítics independentistes del Govern (quan l'ANC parla de «Govern» sol referir-se majoritàriament a Esquerra) i es va obrir una nova finestra a la interpretació. Els dirigents de l'entitat social independentista no han aclarit encara què volen dir, ni en què estan pensant exactament, ni tampoc han confirmat la construcció de la hipotètica candidatura, cosa que no vol dir que no hi hagin pensat.
De fet, ja vam viure una situació similar, en un altre moment molt diferent de l'actual i amb unes altres realitats política i social. L'invent no va néixer de cap entitat, sinó que va ser una idea d'Artur Mas per portar Esquerra a una teranyina on era difícil no entrar i encara més complicat sortir-ne. La llista de Junts pel Sí estava integrada per CDC, ERC, ANC i Òmnium Cultural, a més d'altres partits i entitats i també es va parlar, en un principi, que els candidats no fossin polítics. Les coses es van anar modulant i la CUP, per exemple, no hi va voler entrar precisament perquè es van canviar algunes idees.
Estem encara molt lluny d'aquesta llista i han de passar i passaran moltes coses abans no es concreti, si és que mai s'hi arriba i no seria estrany pensar que el Consell per la República i Puigdemont poguessin formar-ne part. Fins i tot Junts, amb els dos sectors que representen Laura Borràs i Jordi Turull, hi podria acabar entrant perquè si no, corren el perill de quedar en un paper més aviat residual. A vegades s'ha de trencar per tornar a unir i potser això és el que passa pel cap de Puigdemont. El temps dirà.
