Amb la ficció, hi ha casos en què costa d’imaginar els seus protagonistes amb unes característiques diferents a com les hem projectat. Passa amb les adaptacions de llibres, on cadascú s’apropia de la descripció i se’n fa una imatge determinada, i passa amb aquells personatges que sempre han estat d’una manera i costa de concebre d’una altra. És comprensible en alguns casos, però en d’altres hi juguen altres factors. El prejudici és el més instal·lat. Una cosa és deplorar la correcció política quan s’entesta a voler quedar bé amb tothom a costa dels fonaments d’un personatge i una altra de molt diferent és oposar-se a tot canvi amb el pretext d’un puritanisme que, diguem-ho clar, disfressa un marc mental ancorat en el racisme, el masclisme, l’homofòbia o la lesbofòbia. Últimament n’hem tingut uns exemples. Ha passat amb la nova El senyor dels anells, amb She-Hulk i amb el remake de La sireneta. La primera, per un suposat excés de protagonisme femení; la segona, per verbalitzar el feminisme sense manies; i la tercera, perquè resulta que l’Ariel és negra. En quin moment s’ha decidit, i qui ho ha fet, que en un univers poblat d’elfs, orcs i nans no hi pot haver majoria de dones, que les superheroïnes s’han de sotmetre al patriarcat i que les sirenes han de ser immaculadament blanques? No se sap, no hi ha documents acreditatius, no hi ha testaments que ho certifiquin, però tant li fa: aquí del que es tracta és d’apel·lar a l’argument de barra per desacreditar qualsevol normalització, no fos cas que evolucionéssim i deixéssim enrere les velles uniformitats. Es pot decidir no fer cas de la rèplica rància a qualsevol cosa, però resulta que aquesta permissivitat és la que ens ha enquistat els conflictes i ens ha portat, en ple segle XXI, a haver de debatre sobre el color pell de les sirenes. El problema de fons no és el conservadorisme dels que es queixen, sinó que aquests, encara que sigui des de la inconsciència, estan contribuint a preservar els antics règims i perpetuar un món petit i reduccionista. El que potser s’haurien de preguntar no és perquè ara aquests personatges són així, sinó per què les societats que els van albirar en el seu dia no es van ni plantejar que les coses fossin diferents. No trencarem els prejudicis estructurals fins que entenguem d’on venen i transformem el present. Sobretot perquè la ficció és el lloc on es dibuixa la sortida dels laberints i podem aprendre, d’una vegada per totes, que la realitat és més diversa del que molts voldrien.
