Crec que podem dir sense por a equivocar-nos que la guerra d’Ucraïna no va com havia planificat Putin. Sembla clar que Putin tenia al cap una guerra llampec, ocupar Kíiv, detenir Zelenski i posar un govern titella com a Bielorússia, una campanya semblant a l’ocupació de Crimea el 2014. La resistència dels ucraïnesos i el suport d’Europa i dels EUA ha canviat el panorama. Primer es van retirar dels voltants de Kíiv per concentrar-se en el Donbass i la costa sud d’Ucraïna, van aconseguir algunes victòries però a dia d’avui encara que ocupen el Donbass no han aconseguit el tant desitjat port d’Odesa. I ara, en l’actual contraofensiva, Ucraïna ha recuperat una part significativa del territori ocupat pels russos. No aventuraré el futur de la guerra però és evident que no va com Putin desitjaria.
Però si en el pla militar Putin té dificultats, en el pla polític tampoc es dibuixa un escenari massa esperançador per als seus plans. Els països que tenen un pes important en la política internacional s’han dividit entre els que donen suport a Ucraïna amb Europa i EUA al capdavant i els que donen suport a Rússia entre ells la Xina, l’Índia o Turquia. Però si uns s’han implicat en el conflicte aportant armament i decretant sancions econòmiques a Rússia, el suport de la Xina i el seu entorn ha sigut passiu, s’ha limitat a no donar suport ni a resolucions crítiques amb la guerra tant a l’ONU com a altres instàncies internacionals ni a les sancions econòmiques. La Xina, per impulsar el seu creixent lideratge al món, necessita estabilitat. Ho explica molt bé Míriam Martínez-Bascuñán quan diu que Xina amb la nova ruta de la seda i els préstecs que concedeix als aliats està seguint Keynes quan deia que l’ajuda logística i financera contribueix més a l’estabilitat del món i a guanyar influència que no incentivar canvis de règim. Les relacions comercials i no la guerra sembla ser el camí elegit per la Xina per ascendir com a potència mundial i la guerra no l’ajuda. A la cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai a Samarcanda, presidida per la Xina, Rússia ha intentat trobar aliats sense resultats. Ja el primer dia la Xina va donar senyals de distanciament amb la guerra i Putin va haver de donar explicacions. El segon dia va ser l’Índia la que es va mostrar disconforme. El president Modi va dir a Putin que «no és temps de guerres», la guerra d’Ucraïna «és una guerra d’una altre època» i Erdogan acaba de declarar després de parlar amb Putin que es pot trobar una sortida i que Rússia hauria de tornar els territoris ocupats, inclòs Crimea. De fet, Rússia amb la seva guerra ha aconseguit reforçar l’OTAN i unir més a Europa i de Xina o l’Índia sols ha rebut bones paraules i un ajut indirecte. La invasió d’Ucraïna acabarà en un acord de pau, no sabem quant temps durarà encara aquesta guerra absurda però la deriva militar i diplomàtica impulsen a l’acord i totes les organitzacions internacionals (especialment Europa) haurien de treballar sense descans per parar aquest horror que sols ha creat odi.
Quan estava escrivint el que precedeix pensava en Catalunya i quants punts en comú hi ha entre la lluita per la independència i la guerra de Putin. Per sort aquí ningú ha declarat cap guerra i això és una diferència abismal però els haig de dir que molts catalans veiem la deriva independentista com una lluita d’una altra època. Parafrasejant a Modi, els diria que «no és època d’independentismes» quan el que està en joc és el reforçament o no d’Europa. Com la guerra d’Ucraïna, la independència de Catalunya no té el suport de cap país important del món, sols ha aconseguit suports puntuals per posar en qüestió algunes condemnes potser excessives. Europa en el seu conjunt (i qualsevol país que tingui pes en el món) s’ha negat a seguir la deriva populista de l’independentisme que volia fer-nos creure que Espanya no és una democràcia o que és una país repressor o que Catalunya està subjugada. I com en el cas de Rússia, aquí també hauríem de poder arribar a acords per resoldre els problemes que han portat a la deriva independentista. Nicolás Sartorius en una reunió de federalistes deia que els acords es construeixen i necessiten voluntat de construir-los. Va recordar la Constitució i els pactes de la Moncloa, les parts estaven molt allunyades però tenien voluntat d’acord i van arribar a un consens. A la transició, els espanyols necessitaven retrobar-se per construir un futur. Avui a Catalunya, després del fracàs del procés que va marginar i menysprear més de la meitat de catalans, necessitem el retrobament de tots els catalans per plantejar projectes de futur viables en els que ens sentim identificats una àmplia majoria de catalans. Aquests haurien de ser la base d’un nou contracte entre Catalunya i Espanya que els catalans podríem votar. Això és precisament el que neguen els independentistes quan rebutgen una taula de partits catalans, com han proposat Comuns i PSC. Desgraciadament els independentistes no tenen cap voluntat d’arribar a acords entre tots els catalans. Estan instal·lats en la confortable idea de que ells són Catalunya i volen fer invisibles als catalans no independentistes que som més de la meitat del país segons les enquestes. I sense aquest reconeixement no hi ha cap sortida de veritat. Catalunya ha de superar la divisió que va produir el procés i només ho podrà fer si tenim voluntat de construir acords entre tots els catalans.
Finalment dir que el funeral d’Isabel II ha estat un espectacle d’abast mundial però em temo que també aquest és un esdeveniment d’una altra època fruit d’unes circumstàncies especials. L’imperi britànic està en clar retrocés esperonat pel Brexit. L’espectacle, amb la tradicional pompa anglesa, ha estat impressionant però no crec que es repeteixi.
