El meu pare, amb bon criteri, li deia a Lluís Llach «el ploraner de Verges». Cantant o parlant, fa sempre l’efecte d’estar a prop de les llàgrimes, estava escrit que quan sorgís un moviment prou victimista i ploramiques, l’adoptarien com a mascota. Lluís Llach és al llacisme el que Naranjito al Mundial 82. Es dedica a donar i rebre: rep càrrecs i prebendes, i dóna la tabarra. Ara dóna també certificats de catalanitat. No a tothom, ja que els requisits els posa ell. L’últim a qui l’hi ha negat és a Alizzz, explicant-li que el que fa no és cultura catalana, perquè canta en castellà. És igual que Alizzz sigui català, és igual que treballi a Catalunya, és igual que les seves lletres retratin Catalunya: Llach, imbuït en el seu paper de cabdill de la cultura catalana, li ha tancat la porta als nassos. Que en prenguin nota Estopa i Rosalía.
Que un excantant es permeti classificar així l’obra d’un cantant ja hauria d’indicar-nos que alguna cosa no va del tot bé a Catalunya. El pitjor que li pot succeir a la cultura catalana és que totes les mòmies que tenim oblidades, comencin a exercir de summes sacerdots de la catalanitat: ens quedarà només morralla.
Un dia Lluís Llach va ser músic. Bon músic, a més. Jo mateix vaig interpretar a flauta alguna de les seves peces als Maristes, per a assolir un aprovat raspat en Música. Bé és cert que més que per la seva qualitat, el vaig triar perquè les seves cançons són tan lentes que resultaven fàcils d’interpretar fins i tot per a mi. De Lluís Llach un podia admirar la seva música -o la lentitud de la seva música-, però un cop retirat, no queda res a admirar-li. Destacar en música, en boxa o en lampisteria no significa més que això, i les opinions de Llach fora del seu negociat són tan prescindibles com les de Dum Dum Pacheco o les de l’operari que ahir va reparar una canonada a casa meva. Ha passat de ser cantant i ploraner a ser només ploraner. Un cop penjat el piano, hauria de limitar-se a gaudir del Senegal i deixar-nos tranquils, aquí no té res a dir o a fer.
Sota el seu sempitern capell no hi ha res, i no em refereixo a l’absència de pèl. Vincular la cultura a la llengua, equival a sostenir que Joyce i Beckett no són part de la cultura irlandesa perquè escrivien en anglès i no en gaèlic. Que Els germans Karamazov és cultura russa només quan està en rus, gràcies a les traduccions es converteix en cultura catalana, danesa, italiana o congolesa, segons ens vingui. Que Julio Iglesias és cultura nipona quan canta en japonès. Quin embolic. Millor fer-se escultor o pintor, de manera que l’únic conflicte sigui el nom de l’obra. Si un titula la seva pintura Autoretrato, és cultura espanyola, però la mateixa obra es torna cultura catalana si se li canvia el nom a Autoretrat. Més fàcil impossible. Cas curiós és el de la rumba catalana que, malgrat el seu equívoc nom, resulta no ser cultura catalana perquè es canta en castellà, i això que Peret va ser tan català com el seu nom indica i probablement pensava en Llach -català de soca-rel- quan va compondre «Borriquito como tú».
No és que Llach sigui mala persona, estic segur que actua de bona fe. Això és el pitjor. Per alguna cosa va escriure Ricardo Moreno Castillo que «si poguéssim suprimir la maldat, el món seria una mica millor; però si poguéssim suprimir l’estupidesa, el món seria molt millor».
