APlatja d’Aro, a sota de casa, durant molts anys hi va haver un locutori de Telefònica. A l’estiu s’hi feien unes cues de ca l’ample. Era un local amb una vintena d’estances numerades, et donaven la que et tocava amb una fitxa de fusta, i allà tenies tu el teu telèfon, una cadira, i una maquineta que comptava els «passos» que després equivaldrien a les pessetes que havies de pagar. Allò, òbviament, ja és història. Com aviat també ho seran les cabines telefòniques que encara resisteixen. A Girona ja han començat a retirar-les, començant per dues que eren a tocar de l’estació. Posats a fer, que en guardin una per al museu.
Avui les cabines, a Girona i a tot arreu, són un niu de brutícia i poca cosa més. I acabaran totes penjades d’una grua abans de passar a millor vida. Ja ningú hi fa cua, ja ningú pateix si se li acaba el «suelto» i la trucada acaba incompleta. Però això que ara els passa a les cabines, que no serveixen per a res perquè tothom té un mòbil a la butxaca, també li passarà d’aquí 20 o 30 anys a coses que ara pensem imprescindibles. I també s’acabaran entre la indiferència. Es calcula que a la província de Girona queden menys de 300 cabines, més de mig centenar a la capital, per si volen fer-s’hi una foto de comiat per ensenyar-la als nets.
