Catalunya és un país de mites. Cada present s’ha convertit en un mite per l’art del relat. La seva història ha estat construïda sobre mites. El mite és una història enlluernadora però falsa o un relat ple de fantasia que altera la veritat donant més valor a allò que hauria pogut ser que no pas al que de veritat ha estat. El mite és el contrapunt a la realitat inqüestionable. Quelcom que embruta una hipòtesis verificada per interès de pocs. La unitat de Catalunya respecte de l’independentisme, per exemple, és falsejar allò que es viu de debò al carrer i a les urnes. La mitificació de la unitat política en l’actual cicle històric comença quan la constitució de l’Assemblea de Catalunya, any 1971, però acaba l’any 1977, al convocar-se eleccions generals a les Corts Generals, les quals esdevenen constituents. Pel mig, el nomenament d’«un govern d’unitat» pel president Josep Tarradellas, integrat per membres de tots els partits polítics d’aleshores, que caduca quan Convergència i Unió, encapçalada per Jordi Pujol, s’alça amb la victòria contra tot pronòstic a les eleccions autonòmiques de 1979. La unitat política és un mite fins que la realitat plural de la societat emet el seu vot. Així i tot és un mite persistent en el cap de molta gent. Un voler que sempre es tradueix en un no poder.
Essent-ho, ben lògic és que tots aquells electors favorables a la independència de Catalunya pel que fa a Espanya i que varen optar per donar suports a formacions independentistes quan les últimes i les penúltimes eleccions al Parlament de Catalunya, posin el crit al cel davant l’espectacle que uns i altres, àdhuc els tercers, els i ens estan oferint. «No és de rebut» o «no ens ho mereixem», em diuen alguns coneguts i fins i tot amics que varen donar suport electoral a JxCat o a ERC. No són pocs i, creguin-me, van augmentant. Precisament per això, puc extreure la conclusió de què no els agrada gens ni mica que es barallin entre ells. Guiats per la mitificació de la unitat política –«som forts quan estem units», diuen– la reclamen tot dient-me desqualificatius gruixuts en relació a la picabaralla (o quelcom més) muntada entre ERC i JxCat. No comprenen que tenint la paella pel mànec no s’entenguin en quasi res i que ho escenifiquin de manera barroera. Ni en allò que els és principal per essencial: conquerir la independència de Catalunya respecte d’Espanya i assolir una inserció plena a la Unió Europea. Promesa feta, compromís agafat, pels «meus», siguin els que siguin, com els anomenen. Gent que en ús de la seva llibertat ideològica i que, per tant, respectada ha de ser, només entén de compliment de la promesa feta. Que per alguna cosa diu el nostre refranyer allò de que «paraula donada, paraula sagrada».
La mitificació de la unitat política passa factura tot i ésser això, un falsejament de la realitat, un mirar-se en una cornucòpia convexa. En Jordi Pujol, per exemple, no es va creure mai que l’Assemblea de Catalunya fos un arquetip d’unitat política a perdurar en el temps malgrat que intuís que mitificada seria per la història. Però, hi va pertànyer, com també CDC. De totes maneres, el recordo dient-nos als pocs militants d’aleshores que era una eina útil tan per erosionar al franquisme com per aconseguir l’autonomia política per a Catalunya. Hi afegia, tanmateix, que esclataria tan punt es convoquessin eleccions. Així fou, tot que després de les municipals de 1979 revifés una mica amb el recordat Pacte de Progrés promogut pel PSC d’en Joan Raventós i el PSUC de Gregorio López Raimundo, company d’hotel a Madrid, que foren els guanyadors d’aquells comicis, i obert a CiU allí on aquesta coalició s’hi volgués adherir (cas de Barcelona, amb Josep M. Cullell, o de Girona, amb Joan Vidal i Gayolà, però no el meu a Sant Feliu de Guíxols). Les següents eleccions (1983) confirmarien la meva tesi: a CiU no ens resultava convenient l’abraçada de l’ós. D’aquella falsa entesa unitària, naixerien líders municipals, sobre ot a l’espai socialista, de llarga durada, com fou el cas de Joaquim Nadal, Antoni Siurana (Lleida) o Celestino Corbacho (Hospitalet de Llobregat).
No nego que la unitat política es pugui aconseguir en determinats moments de la història d’un país, com fou aquell suara recordat de l’Assemblea, però sí nego que la unitat política es pugui donar en democràcia plena. Que sigui un desig d’electors que els uneix quelcom de superior més enllà de programes, diguem-ho així, ha estat, és i serà altament possible i, fins i tot, desitjable, en un context extraordinari, però acaba aquí. La democràcia, avui, es regeix pels partits polítics, unes associacions que cerquen un consens de mínims entre els seus adeptes atès que també són plurals en la seva «unitat d’interès». Cada partit té el seu propi projecte polític i el sotmet a l’adhesió de més gent que no pas militants a cada convocatòria electoral. Són els resultats electorals els que presenten el fraccionament de la societat, i a més qui és qui en les preferències dels electors. És tot això que fa impossible la unitat política. És la diferència respecte dels altres, per cert ben nombrosos, que converteix la «unitat política» en un desig impossible de satisfer. Cap formació política no és mai igual a qualsevol altre, i, per això, conseqüentment, cadascú agafa el camí que vol i que finalment li senyala el cos electoral. La pretesa «unitat política» és una quimera, un anhel, un somni, un impossible. I la seva mitificació una burrada. Ah!, i en aquest present, és JxCat l’esbojarrat. També en això.
