És sabut i repetit que tant el Govern espanyol com la Generalitat van declarar fa tres anys l’emergència climàtica. I que s’han escrit rius de tinta -qui subscriu, entre altres- sobre les deficiències, riscos, mala gestió, retard, etc., sobretot a Catalunya, del greu endarreriment (lamentable és poc) amb el desplegament de les energies renovables. Que en el cas de la demarcació de Girona i l’Empordà, arriba a cotes que a qualsevol país europeu no sols serien impresentables, sinó motiu de sancions econòmiques, bloqueig de fons europeus, mobilitzacions de protesta, accions legals i/o iniciatives de justícia climàtica, etc. Però aquí no passa res. I de fet, al contrari de l’anunci d’una marca d’aigua, el pitjor que pot passar és que no passi res. Els moviments de fons, tectònics, silenciosos, lents, ja hi són, i per imperceptibles que siguin, quan surtin a la llum esclataran a la cara dels que ara abanderen el conformisme, la inacció o en el pitjor dels casos desvien l’atenció o bé amb pors irracionals sobre els greus perills (?!) de l’energia eòlica (absent a l’Empordà, no així els milions de litres de benzina i tones de CO2 que llencem a l’atmosfera) o bé creant alarma social sobre el col·lapse dels combustibles fòssils, quan en realitat el col·lapse està trucant a la porta pel continuat deteriorament climàtic amb impactes alimentaris, ecològics, energètics i econòmics.
Mentrestant, l’escalfament segueix augmentant, i a Catalunya més encara, i les sequeres a l’Empordà segueixen estenent-se i superposant-se unes amb altres. I per cert, mentrestant, s’inaugura el macro-complex Amazon, al Far d’Empordà, que provocarà importants impactes socials, ambientals i econòmics, però en canvi, en aquest cas, el silenci és ensordidor pels qui tant criden per altres afers: un exemple clar d’hipocresia i/o incoherència.
Cal dir, certament, que no és casualitat aquesta inacció climàtica, quan alguns actors que haurien d’encapçalar mobilitzacions o accions pel clima ho estan fent de forma reactiva contra el poc que s’està fent per la transició energètica. Pel que sembla, sota l’excusa de l’«així no», s’accepta seguir amb el consum de combustibles fòssils i nuclear, perquè sigui Aragó qui nodreixi de renovables Catalunya, perquè arribi l’energia amb noves línies MAT (línies de Molt Alta Tensió), etc. L’immobilisme cantonal i reactiu (no al costat de casa meva), és evident que s’ha instal·lat a l’Empordà («L’Empordà no es toca», seria l’altre consigna oculta) i acceptat per activa o passiva per quasi tots els partits. Que només tinguem un 1% d’energia renovable a la nostra demarcació hauria de fer dimitir en bloc a tot l’establishment polític i institucional (oposició inclosa), però si la societat civil està contenta i cofoia amb aquest 1%, doncs avall que fa baixada i el que vingui darrera ja s’ho trobarà. Però...
Encara que, a curt termini, moltes institucions, partits, gremis, empreses, ajuntaments i ONG se’n van sortint d’aquest sense sentit, per allò de «qui dia passa any empeny», estan ben escrits els efectes d’aquesta irresponsabilitat ambiental, energètica i climàtica. No caldrà esperar gaire: els períodes de retorn dels desastres climàtics són més ràpids ja que els períodes electorals i el preu de l’energia va al galop. De fet, a nivell de pagesia i ramaderia s’acumulen pèrdues milionàries constantment. I en relació a les ajudes o recobrament per danys d’anteriors episodis («Glòria», «Filomena» i altres que passen desapercebuts i que van quedant a la cua), són creixents els perjudicats als que se’ls van acumulant els deutes. Per altra banda, les sequeres globals a molts països productors de cereals (atenció, no sols hi ha una guerra a Ucraïna) estan provocant una alça de preus constant: qualsevol nou episodi extrem, a part de l’alça dels preus de l’energia (recordem, fonamentalment no renovable a l’Empordà), posarà contra les cordes molt aviat a moltes famílies i la mateixa indústria (com no es cansa d’avisar la Pimec). Fins i tot la llet i la cervesa es poden convertir aviat en begudes de luxe. La manca d’aigua a molts països, fins i tot el nostre, està fent minvar les possibilitats de producció lletera (les vaques necessiten molta aigua) i la producció de cervesa està minvant a diversos països europeus.
Però tornem a la costa; més enllà de l’Empordà, sembla que s’han recuperat a molts sectors els ingressos prepandèmia. I tothom està més que satisfet d’aquesta fita, quan s’havia dit (?) que la crisis per la pandèmia podia ser un bon moment per replantejar el model turístic. Paraules...
Seguim com si no passés res, i a la vegada temptant a morir d’èxit, doncs es vol més i més, en un context suïcida de dependència energètica absoluta de l’energia fòssil amb una pujada constant de preus, d’inacció amb els riscos creuats entre escalfament, sequeres i episodis extrems i violents, així com de la il·lusió de que l’extensió de les plaques solars als teulats (que creixeran un 200% aquest any en relació a l’anterior) resoldran el problema de les renovables (quan significaran només un 1% més del total de renovable). Potser ens haurem de reconèixer franquistes, en lloc de traïdors o botiflers (atès el context polític...) i acceptar com bo el model indústria per a Tarragona, agricultura per a Lleida i turisme per a Girona. Clar que per aquest viatge no feia falta ni 40 anys de democràcia, ni una Generalitat que no governa, ni tanta declaració d’emergència climàtica. Més, si Girona segueix per aquest camí, li passarà com a les Balears, que ja està darrera Lleida en renda mitja: el turisme de masses, tot i no ho sembli, devalua l’economia.
