Gent que coneix bé Empuriabrava m’explica que, des del punt de vista econòmic, al voltant d’aquells canals que algú va batejar com la «Venècia de la Costa Brava» la recuperació posterior a la pandèmia és palpable. «S’hi mouen diners», em diuen. Restaurants, nàutiques, el sector immobiliari... Com passa en molts altres punts de l’Alt Empordà, i de la Costa Brava en general, Castelló d’Empúries és un pol d’atracció per a turistes inversors estrangers. Francesos, russos o d’altres països del que va ser l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica i de moltes més nacionalitats. Bones notícies? Sí. Però, compte, segons analitzava Oriol Puig en l’edició d’ahir d’aquest diari, el districte censal d’Empuriabrava és, entre tots els de les comarques gironines, el que té més desigualtat econòmica. I això no és una sensació com la d’abans. Aquella de «s’hi mouen molts diners». Simplement, és l’aplicació de l’índex de Gini que, en dos casos hipotètics, donaria 0 si tots els habitants d’un municipi o barri guanyessin exactament el mateix cada mes i 100 si una sola persona rebés tots els ingressos i la resta cap.
A Empuriabrava, surt un índex de 42. Certament, el més alt de les comarques gironines, però, en cap cas és una excepció del que passa a la resta de la Costa Brava. Des de Portbou fins a Blanes, gairebé totes les poblacions tenen un índex de Gini superior a 32. Molt diferent, per exemple, del que passa a comarques com Garrotxa, Pla de l’Estany o Gironès. Allà aquest mateix indicador es queda sempre per sota de 30. A tot arreu hi ha gent més rica i gent més pobra. Això ha passat sempre, i no canviarà, però la desaparició de classe mitjana i l’abisme entre els que guanyen molts diners i els que no poden arribar a final de mes és especialment gran a tocar del mar. Allà on, de manera majoritària, la població treballa en el sector turístic.
El turisme és el gran negoci del nostre país. Sense turisme, la Costa Brava col·lapsaria econòmicament. A hores d’ara, diversificar l’economia d’algunes poblacions és molt complicat. Però del turisme n’ha de poder viure tothom. L’empresari i el treballador, perquè una Costa Brava d’uns (pocs) molt rics i d’uns (molts) molt pobres ni és justa, ni és sostenible a més curt termini del que molta gent es pot pensar.
