El tàndem Aragonès-Junqueras ha preparat molt bé l’estratègia d’ERC. I a fe que els està sortint com havien dissenyat. Els dos polítics aprofitaren la provocació d’Albert Batet al Parlament per a convidar Junts a abandonar el govern. Coneixen perfectament com són els seus excompanys de viatge, per la qual cosa el cop de porta del tàndem Borràs-Turull no els sorprengué en absolut. A més, saben que tard o d’hora Junts es trencarà perquè difícilment poden conviure mentalitats tan diferents sota un mateix teulat.
És per això que parlo d’una jugada mestra de Pere Aragonès que en quaranta-vuit hores confeccionà un nou govern amb la incorporació de consellers procedents d’altres formacions polítiques. És un govern en clau electoral que sap la data de caducitat –fins al final del mandat de Pedro Sánchez– i que intentarà eixamplar la base electoral d’ERC de cara a les properes eleccions municipals del mes de maig.
Amb aquest govern en minoria Aragonès deixa en fora de joc Junts que des de l’oposició patirà les dificultats pròpies d’una formació sense poder polític. ERC té una estratègia diferent per a aconseguir la independència de Catalunya. Els republicans amb encert fugen d’aquella frase «com pitjor anem, millor». Renuncien a fer-ho petar tot, la qual cosa es pròpia de personatges com Puigdemont o Borràs.
Aragonès vol protagonitzar la solució dels problemes que avui afecten la societat catalana. Pretén lluir gestió en qüestions tan importants com la crisi energètica, la inflació o la discussió pressupostària. Mentrestant, arraconarà el populisme, malgrat que és conscient que no ho tindrà fàcil.
Però el full de ruta del president de la Generalitat incomodarà de valent el PSC, que és el seu gran rival electoral no només en la contesa catalana, sinó també en les properes municipals. El president sap que mentre el PSOE sigui a La Moncloa no s’articularà cap moció de censura. Fruit del procés els socialistes patiren una crisi important, però Iceta mantení la nau contra tot pronòstic i Salvador Illa guanyà les darreres eleccions.
El líder socialista haurà de pronunciar-se tard o d’hora. I serà bo veure quin grau d’autonomia té el seu PSC per tal de fer creïble el seu projecte federal.
Oriol Junqueras ha menystingut el paper del PSC. Ell prefereix entendre’s amb un PSOE que necessita els seus vots a les Corts espanyoles. Des del govern, ERC cercarà totes les contradiccions possibles d’un PSC que no pot caure en els mateixos errors d’anys enrere.
Pere Aragonès té un any de coll per tal d’ampliar la seva base electoral i superar els trenta-tres escons. Té molts trumfos per a aconseguir-ho. L’objectiu és guanyar per primera vegada unes eleccions catalanes i d’aquesta manera superar el PSC. No li serà fàcil perquè l’independentisme radical intentarà posar-li traves en cada sessió parlamentària.
Per la seva banda, arriba l’hora de la veritat per al cap de l’oposició que ja ha dit que en la negociació pressupostària no vol ser un convidat de pedra a la taula. Només el PSOE li pot dificultar el camí. Ben aviat es veurà obligat a marcar el seu propi terreny de joc per tal de no caure en errors del passat. És Salvador Illa un home tranquil i de govern com demostrà en el seu pas pel Ministeri de Sanitat. Ha reforçat l’esperança dels electors que volen fugir dels enfrontaments i dialèctiques incendiàries que s’han viscut recentment en el país. En definitiva, és l’hora d’una política que camina cap a la consolidació del bipartidisme a Catalunya. La resta de formacions cada vegada seran més residuals. Al temps.
