Fernando María Castiella va ser un longeu ministre d’afers exteriors amb una idea programàtica clara: si Espanya afrontava ordenadament la descolonització dels seus territoris a l’Àfrica Occidental (Protectorat del Marroc espanyol, Sàhara Occidental i Guinea Equatorial) tindria bons fonaments polítics i jurídics per afrontar la reversió de Gibraltar com a territori espanyol. L’equip de Castiella va aconseguir incorporar Gibraltar en la relació de territoris objecte de descolonització i va considerar que si les coses es feien bé, Espanya podia recuperar Gibraltar amb la seva dimensió històrica (reversió d’una part del Tractat d’Utrecht) i geopolítica (control de l’estret de Gibraltar). L’any 1973 el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea i en el tardofranquisme l’objectiu del Govern espanyol també era incorporar-se al projecte polític europeu. El programa polític de Castiella quedava relegat per nous interessos contraposats. Gibraltar, però, romania, políticament i jurídica, com un clàssic de la diplomàcia espanyola. Veiem perquè.
L’any 1963 la diplomàcia espanyola va aconseguir incloure Gibraltar a la llista de territoris sotmesos a descolonització de les Nacions Unides en el marc dels treballs i resolucions del Comitè de Descolonització o Comitè dels 24 encara que el seu nom complet és el de Comitè Especial encarregat d’examinar la situació respecte a l’aplicació de la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials. La primera proposta recomanant negociacions bilaterals entre el Regne Unit i Espanya per aplicar la resolució 1514 (XV) sobre concessió de la independència als països i pobles colonials, en relació amb Gibraltar, va tenir lloc el 16 d’octubre del 1964 per part del Comitè de Descolonització de Nacions Unides. La força de la incorporació de Gibraltar a la llista de territoris sotmesos a descolonització ha estat una base legal poderosa per mantenir una línia de reivindicació de la devolució del Penyal a Espanya fins als nostres dies. Així es reflecteix en les intervencions anuals dels diplomàtics espanyols davant del Comitè de Descolonització de les Nacions Unides.
La reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar té una llarga tradició en la política espanyola des del segle XVIII i pels governants i polítics del més variat signe polític si bé és cert que ha tingut una instrumentalització especial per part del pensament conservador espanyol. Durant el franquisme es va arribar a crear el Dia de Gibraltar (4 d’agost) «per recordar els nostres camarades i tots els espanyols el dolor que pateix Espanya per l’ocupació estrangera del Penyal». Ràdio Nacional d’Espanya va organitzar una emissió extraordinària «amb motiu del 250è aniversari de la usurpació del Penyal» (4 d’agost de 1954) i el diari ABC va instituir un premi anual, Gibraltar espanyol, per destacar el millor treball reivindicatiu aparegut a la premsa espanyola.
La diplomàcia espanyola, ja pel camí de l’obertura econòmica i política, va optar per mantenir en aquest punt l’imaginari autàrquic d’una potència modesta com era l’Espanya d’aquell moment enfrontant-se a una gran potència mundial com la Gran Bretanya en un fòrum multilateral com les Nacions Unides. Aquesta estratègia, en part, era tributària d’una lectura de la pràctica en política exterior del general De Gaulle. La campanya de Gibraltar es va presentar davant de l’opinió pública com a causa nacional d’unificació del país amb punts de coincidència en una societat esquinçada per la Guerra Civil. En un pla més centrat en l’agenda política del Govern, l’objectiu últim que es perseguia era la incorporació d’Espanya al món occidental legitimant el règim existent. Castiella, tan pragmàtic en altres assumptes dels anys ministerials, va mantenir una posició no realista sinó sobiranista (aquí ressonaven els seus orígens falangistes) que resultava estèril per aconseguir una acceptació exterior del règim especialment per part dels molts països amb relacions preferents amb la Gran Bretanya. Va ser una política de llarg recorregut liderada per Castiella i executada sostingudament en el temps per un elenc de diplomàtics entre els quals sobresurt la tasca de Jaime de Piniés, tant en el període franquista com en els primers anys de la democràcia.
Tot i que Gibraltar és tributària de la concessió territorial als britànics del Penyal de l’illa de Menorca pel Tractat d’Utrecht en el marc dels acords per a l’acceptació de per part de França de Felip V com a nou Rei d’Espanya, la seva reivindicació és una qüestió que concita consens en qualsevol que sigui el règim polític que ha creuat Espanya durant més de tres segles. Com molt bé sintetitza Salvador de Madariaga al seu llibre Spain publicat a l’exili de Londres el 1942 «el problema de Gibraltar no és tant una cosa que els espanyols defineixen, sinó que defineix els espanyols». Un element d’identitat construït a partir de la història i la política exterior.
El cessament de Castiella com a ministre d’Afers Estrangers en la important crisi ministerial de l’octubre del 1969 redimensionava a la baixa la carpeta diplomàtica referida al contenciós de Gibraltar. Castiella va extremar les seves postures a l’assumpte fins al punt de ser el màxim impulsor del tancament de la frontera per la part espanyola, la supressió de les línies marítimes entre Algeciras i Gibraltar i el tall de comunicacions telegràfiques i telefòniques. La decisió es va prendre el 8 de juny del 1969. Va ser el punt àlgid de l’escalada de tensió en un assumpte que va arribar a obsessionar el ministre. Quatre mesos després era rellevat el ministre d’exteriors més longeu del franquisme.
El nou ministre, Gregorio López Bravo, va rebaixar decididament la retòrica referida a Gibraltar i va orientar la seva acció exterior d’acord amb una concordança més gran amb l’estratègia dels ministres tecnòcrates, dels quals ell formava part, i molt més afins al vicepresident i després president del Consell de Ministres Luís Carrero Blanco. L’equip de Carrero Blanco volia retenir les possessions colonials tant temps com fos possible (per evidents rèdits lucratius) alhora que no seguia les recomanacions de Nacions Unides. Tot molt allunyat de la política exterior dels Estats Units. Les investigacions han aprofundit que en l’assassinat de Carrero Blanco, els Estats Units no n’eren del tot desconeixedors o aliena. En aquest sentit, és recomanable veure la pel·lícula El asesinato de Carrero Blanco.
